Retorn al Sàhara

Sortim del campament a primera hora del matí amb direcció a Villa Cisneros. Ens espera una llarga jornada del dia 07-04-2009 en la que hi haurà de tot, calor, siroco, fred i fins a hi tot una avaria en un dels cotxes.

Travessem la part del desert que hi ha entre el campament i la carretera, una vegada a la carretera tornen els records de fa 35 anys, en concret el 28 de març de 1974 que vaig ser traslladat del BIR a Villa Cisneros la meva primera destinació, ho explico a Ralli "BIR Villa Cisneros”, també José Pardo ens explica el seu trasllat a Villa Cisneros en un vídeo .

Van passant els quilòmetres i el paisatge es torna monòton, sempre el mateix, immensos predegars i la incomoditat es torna rutina. Hauran passat uns 200 quilòmetres i pregunto a "periquito ferotge" si hi ha intenció de parar, em contesta ràpidament que en una mitja hora ens acostarem als penya-segats que hi ha molt a prop de Cabo Bojador. Per fi podem fer aquesta primera parada i el paisatge és molt espectacular, el desert es perd a l'oceà i la frontera són uns penya-segats impressionants.

Altra vegada la casualitat i els records que tornen al meu cap, al febrer de 1975 es va organitzar una patrulla de ràdio d'uns cinc dies de durada, estant jo aquells dies en el regiment mixt d'enginyers del Aaiun. La destinació va ser als penya-segats propers a Cabo Bojador, o sigui un lloc molt pròxim al que hem parat, potser el mateix en el qual ens trobem.

Continuem la marxa i a la poca estona entrem en Cabo Bojador, que ha crescut enormement, ja que en la nostra època de la mili havia un far i poca cosa més i avui dia és una ciutat que pot tenir uns 20000 habitants. Hi ha un siroco respectable, bé "siroquillo". Aquí fem una parada tècnica, els conductors volen repostar i aquests dies hi ha certs problemes per a aconseguir combustible. Mentre nosaltres ens quedem en un bar prenent un refresc i alleujant les nostres necessitats fisiològiques, ells van a la recerca del preuat or negre. Passada una hora aproximadament ens passen a recollir i emprenem la marxa, no sense abans passar per les platges, que han convertit en un passeig de diversos quilòmetres.

Seguim la ruta i després d'uns cent quilòmetres més al sud parem a menjar en un poble de pescadors, inexistent fins fa poc temps. Sense temps per a més alegries seguim rumb a la nostra destinació. Les hores han anat passant i el cansament es nota, de cop i volta i a 72 quilòmetres de Villa Cisneros, el vehicle que duu l'equipatge, sofreix una avaria i ens hem de parar.

Els conductors comproven que l'avaria és molt seriosa i que el cotxe no pot continuar. Els mòbils treuen espurnes i per fi aconsegueixen un cotxe que vindrà des de Villa Cisneros a substituir al cotxe avariat i una grua que vindrà des del Aaiun a remolcar-lo. En qualsevol cas el vehicle de substitució trigarà unes hores i la grua no arribarà fins a les tres de la matinada. Al trobar-nos a prop dels penya-segats ens acostem i podem veure l'extraordinari panorama que se'ns oferix.

Altra vegada la sort del destí fa que pugui recordar una altra història de la mili. A finals de maig de 1974 Andrés Moran i jo sortim de patrulla de ràdio amb un grup de companys, de la companyia mixta d'enginyers situada en la caserna Alejandro Farnesio de Villa Cisneros, i ens dirigim cap al nord en direcció a un lloc de la costa molt semblat a aquest, molt bé podria ser a prop d'aquí a pocs quilòmetres. Aquesta història l'explico en la meva "Primera patrulla de ràdio".

Van passant les hores i el sol ha començat a posar-se, el fred comença a deixar-se sentir i encara que el guia ens diu que ja estan de camí i que ens vénen a buscar, certa incertesa s'apodera de tots nosaltres.

Per fi arriba el vehicle de substitució i podem continuar la marxa. El cotxe avariat i el seu conductor es queden sols en la negra nit i fins a les 3 de la matinada no vindrà la grua que ho l'ha de remolcar fins a l'Aaiun. Nosaltres continuem cap a la nostra pròxima destinació, queden 72 quilòmetres que es fan eterns, la gran majoria de nosaltres estem molt pendents i anem contant cada quilòmetre ja que a dos quilòmetres de Villa Cisneros es troba la caserna Aleandro Farnesio, en el que passem 7 de nosaltres bona part de la mili, Carles a transmissions, Pere Nolla a zapadors, José Pardo a transmissions, Andrés Moran a transmissions, Berto a automòbils, Pere Espulga a comandancia militar i Hilari a transmissions. Ramiro va estar a Nòmades d'Aargub, però va passar algun temps a Villa Cisneros, per tant l'únic que no havia trepitjat la ciutat ni la caserna és Ernest que va estar destinat a Cabrerizas en platja de l'Aaiún. Arribem a l'encreuament de Aargub i Villa Cisneros i un nou control policial ens deté, no ho he explicatt abans però els controls han estat i seran una constant durant tot el viatge. Un senyal de tràfic marca 29 quilòmetres per a Villa Cisneros i per tant 27 per a creuar-nos amb l'Alejandro Farnesio. “periquito ferotge” de “chacal” queden 7, 6, 5... quilòmetres i per fi travessem la porta d'entrada a la ciutat i a continuació a l'esquerra podem veure la nostra caserna, el cor se'ns encongeix a tots els saharians ja que la caserna està idèntica, però les fotos les deixem per a fer-les de dia ja que passem a tota velocitat i a més és de nit i estem molt cansats.

Arribem a un primer hotel del que sortim en deu minuts ja que les condicions higièniques no són gens desitjables, això sembla una novatada "pastilla" que el guia ens has volgut fer, com la que vam rebre, a la mili, el primer dia de l'arribada a la caserna, no hi ha tovalloles ni paper de water i algunes de les habitacions estan sense netejar i algún que altre animalò les habita. Anem a un segon hotel que ens duu el guia i aquest és tot el contrari, la pregunta és perquè no hem anat directament a aquest? Ens acomodem i anem a sopar a un restaurant proper en el que ens serveixen llagosta de primer i peix de segon. Per fi podem descansar i dormir en un llit decent.