Administra el teu Bloc

Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis

Retorn al Sàhara

02/05/2009 GMT 1

Trayecto Villa Cisneros - Playa del Aaiun

hilari.juan @ 16:09

A toda velocidad y a primera hora de la mañana del día 9-4-2009, emprendemos la ruta de vuelta al Aaiun. Solo pararemos para satisfacer nuestras necesidades naturales, para estirar las piernas y en los muchos controles policiales marroquíes.

Siroquillo en la carretera
Transporte familiar

Con el guía nos hemos marcado el objetivo de llegar a la hora de comer a casa Josefina en playa del Aaiun, para degustar de nuevo una comida a base de pescado. También le hemos propuesto al guía que después de comer nos lleve de nuevo al BIR y esta vez con el propósito de hacer una incursión para fotografiar y filmar lo que queda de sus instalaciones.

En una primera parada hemos podido observar y regoger multitud de caracoles fosilizados.

Buscando fósiles
Caracoles fosilizados

En una segunda parada y antes de cabo Bojador no hemos acercado hasta unos acantilados en el Atlántico donde hay uno de los muchos barcos embarrancados en esta costa.

Acantilados al sur de Bojador
Barco embarrancado

Hemos pasado por cabo Bojador, donde la parada ha sido para repostar combustible.

Vista del faro de Cabo Bojador

Una tercera parada ha sido en la costa y a unos 100 kilómetros de nuestro primer destino del dia en playa del Aaiun.

100 kilómetros al sur de playa del Aaiun
100 kilómetros al sur de playa del Aaiun

Llegamos a playa del Aaiun dispuestos a comer en casa Josefina. Este es el territorio de Ernest, siendo el único de nosotros que estuvo toda la mili en estos lugares, podéis ver sus historias en la mili de Ernest Vilches y también visitar su blog El Sahara en nuestro Corazón

Casa Josefina en la Playa del Aaiun

28/04/2009 GMT 1

Villa Cisneros, el Farnesio, la Ría i l'Argoub

hilari.juan @ 08:12

Hem passat la nit a l'hotel "BAB AL BAHAR", molt còmode i amb unes vistes magnífiques de la ria. Hem pogut descansar, relaxar-nos i preparar-nos per a un nou dia de sorpreses i emocions.

Hotel BAB AL BAHAR

Després d'esmorçar iniciem la nova aventura d'aquest nou dia, 8-04-2009. Els tres vehicles ja estan esperant-nos a la porta de l'hotel i ens duen primer a fer una ruta turística pels llocs ja coneguts de fa 35 anys, o el que queda d'ells. En primer lloc seguim el passeig marítim i passem molt a prop del port, ara port militar i al que no es pot accedir, en el que molts de nosaltres vam estar en moltes ocasions, passejant, pescant, de servei o descarregant sacs de patates... La meva història de Villa Cisneros reflecteix perfectament el que era la ciutat aquella època...

Port de Villa Cisneros

Continuem cap a la part antiga i fent un gir a l'esquerra ens dirigim a la plaça on estava l'antic fort, avui derruït, l'església i el cinema.

Esglesia de Villa Cisneros

Aquesta plaça i els seus voltants, el zoco i la part antiga que ja existia fa 35 anys, em porten molts records, sobretot de l'etapa de "guripa" entre els mesos d'Abril i Juny del 1974. Es tractava d'aparèixer el menor temps possible per la companyia de transmisones del Farnesio, ja que les "pastilles" novatades eren constants durant aquests tres primers mesos i la solució era sortir de passeig amb els amics per Villa Cisneros.

Hilari a la plaça de Villa Cisneros

Estem fent fotos a la plaça i se'ns acosta un saharaui d'una edat semblant a la nostra i ens saluda efusivamente, ens explica les ubicacions exactes del que li preguntem, cinema, el zoco, el bar barcelona, la telefònica... amb l'amabilitat que els caracteritza ens convida a prendre el te a la seva casa, invitació que no podem acceptar ja que el temps no ens ho permet.

Saharaui

Seguim recorrent la part antiga i el zoco, amb el seu ambient característic i que no ha canviat gens, sembla ancorat en el temps, les seves olors, sorolls, construccions, tot em recorda la meva joventut perduda, però tan recordada.

Personathes del zoco de villa cisneros

Ens dirigim al nord, en dos quilòmetres passarem per davant de la caserna que la majoria de nosaltres, Pere Espuça 10 mesos, Andrés Moran 10 mesos, José Pardo 10 mesos, Robert Ventura 10 mesos, Pere Nolla 7 mesos, Carles Porta 7 mesos i Hilari Joan 5 mesos, vam passar gran part de la mili. Aquesta vegada els nervis i l'emoció estan compartits, encara que sabem que no podrem parar i fer fotos és perillós, ja que ràdio macuto ens ha comentat que en més d'una ocasió s'han confiscat càmeres i en unes altres s'han esborrat les fotos de la memòria. En qualsevol cas la consigna als conductors és que arribant a l'entrada es procuri aminorar la marxa. Ens acostem a la nostra caserna, ja es veuen les primeres torres i les muralles, els vehicles circulen a tota velocitat, les pulsacions augmenten i com estava pactat els cotxes aminoren la marxa i veiem en tot la seva esplendor el que havia estat la caserna del quart terç de la legió Alejandro Farnesio i nostre durant llarg temps, ja fa 35 anys. Potser a causa de la impressió de veure la caserna, els nervis o una mica de por, però el cas és que en aquesta primera ocasió els vídeos i fotos són més aviat escassos i molt poc aprofitables. Però encara tindrem dues ocasions més i segur que les aprofitarem.

Entrada al Farnesio
Entrada Farnesio

És d'aquí, on Andrés Moran ens explica el seu relat de "Coses de la mili i del sargent M.”, Pere Espulga ens explica “Com es va viure l'estat de guerra a comandància”, José Pardo ens explica el seu "Trasllat a Villa Cisneros", Carles Porta ens explica la seva història de “La clau perduda o com ajudar a millorar l'autoestima del tinent” i Hilari Joan ens expliva la seva anècdota de “La barca i els remers”.

Sense parar seguim cap al nord, a la poca estona desapareixen les edificacions i el desert torna a ser el tot, encara que aquí el desert és molt especial a l'estar envoltat de mar, a l'esquerra l'Atlàntic i a la dreta la ria. Les vistes són de postal i arribant al punt kilomètric 25 fem una primera parada. El lloc està preparat amb uns miradors des d'on podem contemplar i fotografiar les extraordinàries vistes de la ria.

Vista des de PK 25

Aprofitem per a fotografiar-nos els quatre de transmissions:Andrés Moran, Hilari Joan, José Pardo i Carles Porta.

Quatre de transmissions

La següent visita és a l'antic destacament de tropes nòmades del Argoub. Iniciem la marxa i seguim contemplant els magnífics paisatges del desert al trobar-se amb la ria. A uns quilòmetres ens trobem amb el desviament cap al que va ser un destacament de tropes nòmades i un nou control policial. Seguim fent quilòmetres i pel camí anem veient indicacions de desviament cap a Auser, Bir Nzaran, Tichla, La Güera, Bir Gandouz… Andrés i jo que anem en el mateix toyota al veure les indicacions d'aquests antics destacamentos nòmades, hem començat a recordar unes maniobres de principis de Juliol de 1974 en les que participem els dos, juntament amb la legió, ell anava de conductor i jo d'operador de ràdio. Les maniobres en qüestió van durar una setmana i van ser molt mogudes, durant aquests dies passem per tots els destacamentos del sud, fins a la Güera que està a la costa i just a la frontera amb Mauritània. A la tornada ens vam perdre en l'interior de Mauritània i vam tenir la mala sort que el nostre land-rover es va avariar estant irregularment en aquest país. Hilari ens explicaa la seva versió de la història a “Maniobres perilloses al sud del Sàhara” i Andrés ens explica la seva versió a “Vídeo de unes maniobres perilloses al sud del Sàhara”.

Indicador del Argoub

Ens anem acostant al Argoub, ja sabem que no podrem entrar però ho anem a intentar, primer passem per davant del nou Argoub, inexistent fins a fa poc, i seguidament veiem des de lluny el que era el Argoub nòmada. Inesperadament el conductor del segon cotxe, que és de Villa Cisneros, avança i es posa primer i enfila la baixada que duu fins al cos de guàrdia marroquí, ara les instal·lacions estan ocupades per l'exercit del Marroc. La veritat és que ens posem tots molt a l'expectativa i gairebé sense respirar, però el conductor local baixa del seu cotxe i comença una conversa amb els soldats de guàrdia, de seguida surt l'oficial de guàrdia al que se li sol·licita permís per a entrar, aquest i tot el cos de guàrdia ens contemplen amb molta estranyesa, segur que és la primera vegada que es troben amb un cas com el nostre, no se que s'imaginen que som, però com anem mig uniformats igual pensen que som de l'ONU o de la UNESCO, o d'una ONG, o l'exercit de pancho vila... La qüestió és que l'oficial de guàrdia se'n va a veure al Coronel del destacament, a l'estona torna i comenta que el seu superior li diu que sentint-lo molt no ens pot deixar passar, que si fos per ell no hi hauria problema però que les ordres són de molt amunt... Toca donar mitja volta i marxar-nos, al passar davant del cos de guàrdia, oficial i soldats ens saluden amb la mà a l'estil militar. Jo que vaig en el tercer cotxe, amb la finestreta baixada, els retorno la salutació. El mateix faig amb un parell de militars que vénen caminant pel camí i en aquest cas jo sóc el que saluda primer i ells m'ho retornen. No se que m'ha passat pel cap, però ho he explicat tal com ha passat. Això sí de fotos molt poques i encara gràcies.

Argoub
Argoub

Tornem a passar pel Argoub nou i encara tinc els meus dubtes que estigui habitat, ja que no veiem a ningú entre el munt de cases noves construïdes enmig del no-res. Ens acostem als penya-segats prop de Argoub que donen a la ria i fem una parada per a contemplar el bonic paisatge. Ramiro de nòmada i Carles de transmissions són els dos que van estar al Argoub, semblen una mica desanimats ja que no han pogut veure la seva caserna, però és un tema que ja coneixíem.

Ramiro al Argoub
Hilari al Argoub

Carles ens explica dues històries des de l'Argoub “La matalassa” i “Els porcs del tinent coronel”.

Iniciem el retorn i no pararem fins a una espècie de camping que hi ha en el punt kilomètric 25. En aquest lloc passen les seves vacances gent privilegiada que es dedica a practicar el SkiSurf. Com a tot arreu ens trobem catalans de Badalona que cap fa un munt de dies que estan en aquest lloc, se'ls nota per la seva pell bruna .

Skysurf
Dinar a pk 25

En aquest lloc mengem, no sense abans aprofitar per a anar a la platja en la que solament en Roger Espluga, Ramiro, el guia i jo ens banyem. La veritat és que l'aigua està molt freda i no bé de gust, però venir aquí i no banyar-se és com un sacrilegi, jo personalment he de recordar la sensació dels banys, uns per pròpia voluntat i altres forçats, que em vaig donar fa 35 anys, recordar com habia vist passar taurons i també grups de dofins, recordar les estones de pesca i recordar aquelles tardes de conversa amb els amics en la riba de ria.

Bany a la ría

Havent dinat tenim una estona de descans, passeig pel pk 25 i retorn cap a Villa Cisneros. Fem una petita ruta turística passant per un lloc a on hi han estruços i de nou s'acosta el Farnesio. "periquito fererotge" de "chacal" canvi. Prepareu-vos, prepareu-vos, prepareu les armes, tenir-les a punt que cal conquistar l'objectiu. Bé no espantar-se, que em refereixo a les càmeres de fotos i vídeo, que aquesta vegada no podem fallar i cal fotografiar la caserna. De nou. "periquito fererotge" de "chacal" canvi. 5,4,3,2,1... dispareu, dispareu... oh... se m'ha encasquillat, no funciona el gallet, he tornat ha fallar... quin riure que li ha donat a la Paca i a la resta per contagi, fa temps que no reia tant. El problema ha estat que just en aquesta foto tan esperada se m'ha acabat la bateria. Però encara quedarà la ultima oportunitat demà al matí.

Entrada al Farnesio

De retorn a l'hotel ens endrecem i sortim a fer una passejada per Villa Cisneros. De nou la part vella i sobre tot el zoco, encara que la ciutat està mig paralitzada, aquesta nit donen el Barça, Bayern de champions i els bars estan de gom a gom de saharauis esperant a veure el partit.

Villa Cisneros del Barça

Sopar al mateix restaurant d'ahir, però avui el menú són ostras de primer i carn de camell de segon.

Sopant carn de camell

Passem la nit a l'hotel i a les 8h30m del matí ja estem en els vehicles i preparats per a sortir de nou cap a l'Aaiun. L'objectiu és estar al migdia en platja de l'Aaiun per poder dinar a casa Josefina. Però per si de cas succeïx algun contratemps, ens acostem al zoco i comprem aigua i una mica de menjar. Iniciem la marxa i de nou passarem per davant del Farnesio, però aquesta vegada ho tinc tot previst i de seguida que veig les primeres torres, enganxo la càmera al vidre del cotxe i començo a disparar en modalitat vídeo, i així la mantinc durant més de dos minuts fins que la caserna i les seves muralla han desaparegut completament de la vista i per fi el resultat ha estat satisfactori. Missió complerta…

Sortida de Villa Cisneros
Els del tercer toyota

Villa Cisneros, el Farnesio, la Ría y el Argoub

hilari.juan @ 08:11

Hemos pasado la noche en el hotel "BAB AL BAHAR", muy cómodo y con unas vistas magníficas de la ría. Hemos podido descansar, relajarnos y prepararnos para un nuevo día de sorpresas y emociones.

Hotel BAB AL BAHAR

Después de desayunar iniciamos la nueva aventura de este nuevo día, 8-04-2009. Los tres vehículos ya están esperándonos en la puerta del hotel y nos llevan primero a hacer una ruta turística por los lugares ya conocidos de hace 35 años, o lo que queda de ellos. En primer lugar seguimos el paseo marítimo y pasamos muy cerca del puerto, ahora puerto militar y al que no se puede acceder, en el que muchos de nosotros estuvimos en muchas ocasiones, paseando, pescando, de servicio o descargando sacos de patatas... Mi historia de Villa Cisneros refleja perfectamente lo que era Villa Cisneros en aquella época...

Puerto de Villa Cisneros

Continuamos hacia la parte antigua y haciendo un giro a la izquierda nos dirigimos a la plaza donde estaba el antiguo fuerte, hoy derruido, la iglesia y el cine.

Iglesia de Villa Cisneros

Esta plaza y sus alrededors, el zoco y la parte antigua que ya existia hace 35 años, me traen muchos recuerdos, sobre todo de la etapa de "guripa" novato entre los meses de Abril y Junio del 1974. Se trataba de aparecer el menor tiempo posible en la compañía de transmisones del Farnesio, ya que las "pastillas" novatadas eran constantes durant estos tres primeros meses y la solución era salir de paseo con los amigos por Villa Cisneros.

Hilari en la plaza de Villa Cisneros

Estando haciendo fotos en la plaza y se nos acerca un saharaui de una edat parecida a la nuestra y nos saluda efusivamente, nos cuenta las ubicaciones exactas de lo que le preguntamos, cine, el zoco, el bar barcelona, la telefónica... con la amabilidad que les caracteriza nos invita a tomar el té en su casa, invitación que no podemos aceptar ya que el tiempo no nos lo permite.

Saharaui

Seguimos recorriendo la parte antigua y el zoco, con su ambiente característico y que no ha cambiado en nada, parece anclado en el tiempo, sus olores, ruidos, construcciones, todo me recuerda mi juventud perdida, pero tan recordada.

Personajes del zoco de villa cisneros

Nos dirigimos al norte, en dos kilómetros pasaremos por delante del cuartel en que la mayoría de nosotros, Pere Espulga 10 meses, Andrés Moran 10 meses, José Pardo 10 meses, Robert Ventura 10 meses, Pere Nolla 7 meses, Carles Porta 7 meses y Hilari Joan 5 meses, pasamos gran parte de la mili. Esta vez los nervios y la emoción están compartidos, aunque sabemos que no podremos parar y hacer fotos es peligroso, ya que radio macuto nos ha comentado que en más de una ocasión se han confiscado cámaras y en otras se han borrado las fotos de la memoria. En cualquier caso la consigna a los conductores es que llegando a la entrada se procure aminorar la marcha. Nos acercamos a nuestro cuartel, ya se ven las primeras torres y las murallas, los vehículos circulan a toda velocidad, las pulsaciones aumentan y como estaba pactado los coches aminoran la marcha y vemos en todo su esplendor lo que había sido el cuartel del cuarto tercio de la legión Alejandro Farnesio y nuestro durante largo tiempo, ya hace 35 años. Quizá debido a la impresión de ver el cuartel, los nervios o un poco de miedo, pero el caso es que en esta primera ocasión los vídeos y fotos son más bien escasos y muy poco aprovechables. Pero aún vamos a tener dos ocasiones más y seguro que las aprovecharemos.

Entrada al Farnesio
Entrada Farnesio

Es de aquí, donde Andrés Moran nos cuenta su relato de “Cosas de la mili y del sargento M.”, Pere Espulga nos cuenta “Como se vivió el estado de guerra en comandancia”, José Pardo nos cuenta su "traslado y estancia en el Farnesio", Carles Porta nos cuenta su historia de “La llave perdida o como ayudar a levantar la autoestima del teniente” e Hilari Joan nos cuenta su anécdota de “La barca y los remeros”.

Sin parar seguimos rumbo norte, al poco rato desaparecen las edificaciones y el desierto vuelve a ser el todo, aunque aquí el desierto es muy especial al estar rodeado de mar, a la izquierda el Atlántico y a la derecha la ría. Las vistas son de postal y llegando al punto kilometrito 25 hacemos una primera parada. El lugar está preparado con unos miradores desde donde podemos contemplar y fotografiar las extraordinarias vistas de la ría.

Vista desde PK 25

Aprovechamos para fotografiarnos los cuatro de transmisiones: Andrés Moran, Hilari Joan, José Pardo y Carles Porta.

Cuatro de transmisiones

La siguiente visita es al antiguo destacamento de tropas nómadas del Argoub. Iniciamos la marcha y seguimos contemplando los magníficos paisajes del desierto al encontrarse con la ría. A unos kilómetros nos encontramos con el desvío hacia el que fue un destacamento de tropas nómadas y un nuevo control policial. Seguimos haciendo kilómetros y por el camino vamos viendo indicaciones de desvío hacia Auser, Bir Nzaran, Tichla, La Güera, Bir Gandouz… Andrés y yo que vamos en el mismo toyota al ver las indicaciones de estos antiguos destacamentos nómadas, empezamos a recordar unas maniobras de principios de Julio de 1974 en las que participamos los dos, junto con la legión, el iba de conductor y yo de operador de radio. Las maniobras en cuestión duraron una semana y fueron muy movidas, durante estos días pasamos por todos los destacamentos del sur, hasta la Güera que está en la costa y justo en la frontera con Mauritania. A la vuelta nos perdimos en el interior de Mauritania y tuvimos la mala suerte que nuestro vehiculo se averió estando irregularmente en ese país. Hilari nos cuenta su versión de la historia en “Villa Cisneros patrullas y maniobras” y Andrés nos la explica en su versión de un “Relato en video de una maniobras al sur del Sahara”.

Indicador del Argoub

Nos vamos acercando al Argoub, ya sabemos que no podremos entrar pero lo vamos a intentar, primero pasamos por delante del nuevo Argoub, inexistente hasta hace poco, y seguidamente vemos de lejos lo que era el Argoub nómada. Inesperadamente el conductor del segundo coche, que es de Villa Cisneros, adelanta y se pone primero y enfila la bajada que lleva hasta el cuerpo de guardia marroquí, ahora las instalaciones están ocupadas por el ejercito de Marruecos. La verdad es que nos ponemos todos muy a la expectativa y casi sin pestañear, pero el conductor local baja de su vehiculo y entabla conversación con los soldados de guardia, enseguida sale el oficial de guardia al que se le solicita permiso para entrar, este y todos el cuerpo de guardia nos contemplan con mucha extrañeza, seguro que es la primera vez que se encuentran con un caso como el nuestro, no se que se imaginan que somos, pero como vamos medio uniformados igual piensan que somos de la ONU o de la UNESCO, o de una ONG, o el ejercito de pancho villa… La cuestión es que el oficial de guardia se va a ver al Coronel del destacamento, al rato vuelve y comenta que su superior le dice que sintiéndolo mucho no nos puede dejar pasar, que si fuera por el no habría problema pero que las ordenes son de muy arriba… Toca dar media vuelta y marcharnos, al pasar delante del cuerpo de guardia, oficial y soldados nos saludan con la mano al estilo militar. Yo que voy en el tercer coche, con la ventanilla bajada, les devuelvo el saludo. Lo mismo hago con un par de militares que vienen andando por el camino y en este caso yo soy el que saludo primero y ellos me lo devuelven. No se que me ha pasado por la cabeza, pero lo he contado tal como ha pasado. Eso sí de fotos muy pocas y aún gracias.

Argoub
Argoub

Volvemos a pasar por el Argoub nuevo y aún tengo mis dudas de que esté habitado, ya que no vemos a nadie entre el montón de casas nuevas construidas en medio de la nada. Nos acercamos a los acantilados cerca de Argoub que dan a la ría y hacemos una parada para contemplar el hermoso paisaje. Ramiro de nómada y Carles de transmisiones son los dos que estuvieron en Argoub, parecen un poco desanimados ya que no han podido ver su cuartel, pero bueno es un tema que ya conocíamos.

Ramiro al Argoub
Hilari al Argoub

Carles nos cuenta dos relatos desde el Argoub “El colchón” y “Los cerdos del teniente coronel”.

Iniciamos el regreso y no pararemos hasta la especie de camping que hay en el punto kilométrico 25. En este lugar pasan sus vacaciones gente privilegiada que se dedica a practicar el SkiSurf. Como en todas partes nos encontramos catalanes de Badalona que hacia un montón de días que estaban en este lugar, se les notaba por su piel morena.

Skysourf
Comida en pk 25

En este lugar comemos, no sin antes aprovechar para ir a la playa en la que solamente Roger Espulga, Ramiro, el guía y yo nos hemos bañado. La verdad es que el agua está muy fría y no apetece, pero venir aquí y no bañarse es como un sacrilegio, yo personalmente tengo que recordar la sensación de los baños, unos por propia voluntad y otros forzados, que me di hace 35 años, recordar como habia visto pasar tiburones y también grupos de delfines, recordar los ratos de pesca y recordar aquellas tardes de conversación con los amigos en la orilla de a ría.

Bany a la ría

Después de comer un rato de descanso, paseo por el pk 25 y regreso hacia Villa Cisneros. Hacemos un poco de ruta turística pasando por un sitio de cría de avestruces y de nuevo se acerca el Farnesio. “periquito fererotge” de “chacal” cambio. Preparaos, preparaos, preparad las armas, tenerlas a punto que hay que conquistar el objetivo. Bien no asustarse, que me refiero a las cámaras de fotos y video, que esta vez no podemos fallar y hay que fotografiar el cuartel. De nuevo. “periquito fererotge” de “chacal” cambio. 5,4,3,2,1… disparad, disparad… oh… se me ha encasquillao, no funciona el gatillo, he vuelto ha fallar… que risa que le ha dado a la Paca y al resto por contagio, hace tiempo que no me reía tanto. El problema ha sido que justo en esta foto tan esperada se me ha acabado la batería. Pero aún quedará la ultima oportunidad mañana por la mañana.

Entrada al Farnesio

De regreso al hotel nos adecentamos y salimos a dar un paseo por Villa Cisneros. De nuevo la parte vieja y sobre toso el zoco, aunque la ciudad está medio paralizada, esta noche dan el Barça, Bayern de champions y los bares están a tope de saharauis dispuestos a ver el partido.

Villa Cisneros del Barça

Cena en el mismo restaurante del día anterior pero hoy el menú son ostras de primero y carne de camello de segundo.

Cenando carne de camello

Pasamos la noche en el hotel y a las 8h30m de la mañana ya estamos montados en los vehículos y preparados para partir de nuevo hacia el Aaiun.El objetivo es estar al mediodía en playa del Aaiun para poder comer en casa Josefina. Pero por si acaso sucede algún percance, nos acercamos al zoco y compramos agua embotellada y algo de comida. Iniciamos la partida y de nuevo pasaremos por delante del Farnesio, pero esta vez lo tengo todo previsto y en cuento veo a lo lejos los primeros torreones, pego la cámara al cristal del coche y empiezo a disparar en modo video, y así la mantengo durante más de dos minutos hasta que el cuartel y sus muralla han desaparecido completamente de la vista y por fin el resultado ha sido estupendo. Misión cumplida…

Salida de Villa Cisneros
Los del tercer toyota

24/04/2009 GMT 1

Destí a Villa Cisneros

hilari.juan @ 11:51

Sortim del campament a primera hora del matí amb direcció a Villa Cisneros. Ens espera una llarga jornada del dia 07-04-2009 en la que hi haurà de tot, calor, siroco, fred i fins a hi tot una avaria en un dels cotxes.

Del campament a la carretera

Travessem la part del desert que hi ha entre el campament i la carretera, una vegada a la carretera tornen els records de fa 35 anys, en concret el 28 de març de 1974 que vaig ser traslladat del BIR a Villa Cisneros la meva primera destinació, ho explico a Ralli "BIR Villa Cisneros”, també José Pardo ens explica el seu trasllat a Villa Cisneros en un vídeo .

Per la carretera

Van passant els quilòmetres i el paisatge es torna monòton, sempre el mateix, immensos predegars i la incomoditat es torna rutina. Hauran passat uns 200 quilòmetres i pregunto a "periquito ferotge" si hi ha intenció de parar, em contesta ràpidament que en una mitja hora ens acostarem als penya-segats que hi ha molt a prop de Cabo Bojador. Per fi podem fer aquesta primera parada i el paisatge és molt espectacular, el desert es perd a l'oceà i la frontera són uns penya-segats impressionants.

Penya-segats a prop de Cabo Bojador

Altra vegada la casualitat i els records que tornen al meu cap, al febrer de 1975 es va organitzar una patrulla de ràdio d'uns cinc dies de durada, estant jo aquells dies en el regiment mixt d'enginyers del Aaiun. La destinació va ser als penya-segats propers a Cabo Bojador, o sigui un lloc molt pròxim al que hem parat, potser el mateix en el qual ens trobem.

Hilari a prop de Cabo Bojador al febrer de 1975

Continuem la marxa i a la poca estona entrem en Cabo Bojador, que ha crescut enormement, ja que en la nostra època de la mili havia un far i poca cosa més i avui dia és una ciutat que pot tenir uns 20000 habitants. Hi ha un siroco respectable, bé "siroquillo". Aquí fem una parada tècnica, els conductors volen repostar i aquests dies hi ha certs problemes per a aconseguir combustible. Mentre nosaltres ens quedem en un bar prenent un refresc i alleujant les nostres necessitats fisiològiques, ells van a la recerca del preuat or negre. Passada una hora aproximadament ens passen a recollir i emprenem la marxa, no sense abans passar per les platges, que han convertit en un passeig de diversos quilòmetres.

Faro de cabo Bojador

Seguim la ruta i després d'uns cent quilòmetres més al sud parem a menjar en un poble de pescadors, inexistent fins fa poc temps. Sense temps per a més alegries seguim rumb a la nostra destinació. Les hores han anat passant i el cansament es nota, de cop i volta i a 72 quilòmetres de Villa Cisneros, el vehicle que duu l'equipatge, sofreix una avaria i ens hem de parar.

Vehículo averiado

Els conductors comproven que l'avaria és molt seriosa i que el cotxe no pot continuar. Els mòbils treuen espurnes i per fi aconsegueixen un cotxe que vindrà des de Villa Cisneros a substituir al cotxe avariat i una grua que vindrà des del Aaiun a remolcar-lo. En qualsevol cas el vehicle de substitució trigarà unes hores i la grua no arribarà fins a les tres de la matinada. Al trobar-nos a prop dels penya-segats ens acostem i podem veure l'extraordinari panorama que se'ns oferix.

Penya-segats a 72 kilómetres de Villa Cisneros

Altra vegada la sort del destí fa que pugui recordar una altra història de la mili. A finals de maig de 1974 Andrés Moran i jo sortim de patrulla de ràdio amb un grup de companys, de la companyia mixta d'enginyers situada en la caserna Alejandro Farnesio de Villa Cisneros, i ens dirigim cap al nord en direcció a un lloc de la costa molt semblat a aquest, molt bé podria ser a prop d'aquí a pocs quilòmetres. Aquesta història l'explico en la meva "Primera patrulla de ràdio".

Andrés, Hilari i els companys a la patrulla
Hilari de patrulla

Van passant les hores i el sol ha començat a posar-se, el fred comença a deixar-se sentir i encara que el guia ens diu que ja estan de camí i que ens vénen a buscar, certa incertesa s'apodera de tots nosaltres.

Es fa de nit als penya-segats

Per fi arriba el vehicle de substitució i podem continuar la marxa. El cotxe avariat i el seu conductor es queden sols en la negra nit i fins a les 3 de la matinada no vindrà la grua que ho l'ha de remolcar fins a l'Aaiun. Nosaltres continuem cap a la nostra pròxima destinació, queden 72 quilòmetres que es fan eterns, la gran majoria de nosaltres estem molt pendents i anem contant cada quilòmetre ja que a dos quilòmetres de Villa Cisneros es troba la caserna Aleandro Farnesio, en el que passem 7 de nosaltres bona part de la mili, Carles a transmissions, Pere Nolla a zapadors, José Pardo a transmissions, Andrés Moran a transmissions, Berto a automòbils, Pere Espulga a comandancia militar i Hilari a transmissions. Ramiro va estar a Nòmades d'Aargub, però va passar algun temps a Villa Cisneros, per tant l'únic que no havia trepitjat la ciutat ni la caserna és Ernest que va estar destinat a Cabrerizas en platja de l'Aaiún. Arribem a l'encreuament de Aargub i Villa Cisneros i un nou control policial ens deté, no ho he explicatt abans però els controls han estat i seran una constant durant tot el viatge. Un senyal de tràfic marca 29 quilòmetres per a Villa Cisneros i per tant 27 per a creuar-nos amb l'Alejandro Farnesio. “periquito ferotge” de “chacal” queden 7, 6, 5... quilòmetres i per fi travessem la porta d'entrada a la ciutat i a continuació a l'esquerra podem veure la nostra caserna, el cor se'ns encongeix a tots els saharians ja que la caserna està idèntica, però les fotos les deixem per a fer-les de dia ja que passem a tota velocitat i a més és de nit i estem molt cansats.

Arribem a un primer hotel del que sortim en deu minuts ja que les condicions higièniques no són gens desitjables, això sembla una novatada "pastilla" que el guia ens has volgut fer, com la que vam rebre, a la mili, el primer dia de l'arribada a la caserna, no hi ha tovalloles ni paper de water i algunes de les habitacions estan sense netejar i algún que altre animalò les habita. Anem a un segon hotel que ens duu el guia i aquest és tot el contrari, la pregunta és perquè no hem anat directament a aquest? Ens acomodem i anem a sopar a un restaurant proper en el que ens serveixen llagosta de primer i peix de segon. Per fi podem descansar i dormir en un llit decent.

Hotel de Villa Cisneros
Hotel de Villa Cisneros
Hotel de Villa Cisneros

Destino Villa Cisneros

hilari.juan @ 10:42

Salimos del campamento a primera hora de la mañana con dirección a Villa Cisneros. Nos espera una larga jornada del día 07-04-2009 en la que habrá de todo, calor, siroco, frío y hasta una avería en uno de los coches.

Del campamento a la carretera

Atravesamos la parte del desierto que hay entre el campamento y la carretera, una vez en la carretera me vuelven los recuerdos de hace 35 años, en concreto el 28 de marzo de 1974 que fui trasladado del BIR a Villa Cisneros mi primer destino, lo explico en “Del BIR a Villa Cisneros”, también José Pardo nos cuenta su traslado a Villa Cisneros en un vídeo.

Por la carretera

Van pasando los kilómetros y el paisaje se vuelve monótono, siempre lo mismo, inmensos pedregales y la incomodidad se vuelve rutina. Habrán pasado unos 200 kilómetros y pregunto a “periquito ferotge” si hay intención de parar, me contesta rápidamente que en una media hora nos acercaremos a los acantilados que hay muy cerca de Cabo Bojador. Por fin podemos hacer esta primera parada y el paisaje es muy espectacular, el desierto se pierde en el océano y la frontera son unos acantilados impresionantes.

Acantilados cerca de Cabo Bojador

Otra vez la casualidad y los recuerdos que vuelven a mi cabeza, en Febrero de 1975 se organizó una patrulla de radio de unos cinco días de duración, estando yo aquellos días en el regimiento mixto de ingenieros del Aaiun. El destino fue a los acantilados cercanos a Cabo Bojador, o sea un lugar muy próximo al que hemos parado, quizás el mismo en el que nos encontramos.

Hilari en los acontilados cercanos a CaboBojador en Febrero del 1975

Continuamos la marcha y al poco rato entramos en Cabo Bojador, que ha crecido enormemente, ya que en nuestra época de la mili había un faro y poca cosa más y hoy en día es una ciudad que puede tener unos 20000 habitantes. Hay un siroco respetable, bueno “siroquillo”. Aquí hacemos una parada técnica, los conductores quieren repostar y estos días hay ciertos problemas para conseguir combustible. Mientras nosotros nos quedamos en un bar tomando un refresco y aliviando nuestras necesidades fisiológicas ellos se van en busca del preciado oro negro. Pasada una hora aproximadamente nos pasan a recoger y emprendemos la marcha no sin antes pasar por las playas, que han convertido en un paseo de varios kilómetros.

Faro de cabo Bojador

Seguimos la ruta y después de unos cien kilómetros más al sur paramos a comer en un pueblo de pescadores, inexistente hasta hace poco tiempo. Sin tiempo para más alegrías seguimos rumbo a nuestro destino. Las horas han ido pasando y el cansancio hace mella, de repente y a 72 kilómetros de Villa Cisneros, el vehículo que lleva el equipaje, sufre una avería y nos tenemos que detener.

Vehículo averiado

Los conductores comprueban que la avería es muy seria y que el coche no puede continuar. Los móviles echan chispas y por fin consiguen un coche que vendrá desde Villa Cisneros a sustituir al coche averiado y una grúa que vendrá desde el Aaiun a remolcarlo. En cualquier caso el vehículo de sustitución tardará unas horas y la grúa no llegará hasta las tres de la madrugada. Al encontrarnos cerca de los acantilados nos acercamos y podemos ver el extraordinario panorama que se nos ofrece.

Acantilados a 72 kilómetros de Villa Cisneros

Otra vez la suerte del destino hace que pueda recordar otra historia de la mili. A finales de Mayo de 1974 Andrés Moran y yo salimos de patrulla de radio, con un grupo de compañeros, de la compañía mixta de ingenieros ubicada en el cuartel Alejandro Farnesio de Villa Cisneros y nos dirigimos hacia el norte en dirección a un lugar de la costa muy parecido a este, muy bien podría ser cerca de aquí a pocos kilómetros. Esta historia la explico en mi “Primera patrulla de radio”

Andrés, Hilari y los compañeros en la patrulla
Hilari de patrulla

Van pasando las horas i el sol ha empezado a ponerse, el frío empieza a dejarse sentir y aunque el guía nos dice que ya están de camino y que nos vienen a buscar, cierta incertidumbre se apodera de todos nosotros.

Se hace de noche en los acantilados

Por fin llega el vehículo de sustitución y podemos continuar la marcha. El coche averiado y su conductor se quedan solos en la negra noche y hasta las 3 de la madrugada no vendrá la grúa que lo ha de remolcar hasta el Aaiun. Nosotros continuamos hacia nuestro próximo destino, quedan 72 kilómetros que se hacen eternos, la gran mayoría de nosotros estamos muy pendientes y vamos contando cada kilómetro ya que a dos kilómetros de Villa Cisneros se encuentra el cuartel Aleandro Farnesio, en el que pasamos 7 de nosotros buena parte de la mili, Carles en transmisiones, Pere Nolla en zapadores, José Pardo en transmisiones, Andrés Moran en transmisiones, Berto en automóviles, Pere Espulga en comandancia militar y Hilari en transmisiones. Ramiro estuvo en Nómadas de Aargub, pero pasó algún tiempo en Villa Cisneros, por tanto el único que no havia pisado la ciudad ni el cuartel es Ernest que estuvo destinado en Cabrerizas en playa del Aaiún. Llegamos al cruce de Aargub y Villa Cisneros y un nuevo control policial nos detiene, no lo he contado antes pero los controles han sido y serán una constante durante todo el viaje, una señal de tráfico marca 29 kilómetros para Villa Cisneros y por tanto 27 para cruzarnos con el Alejandro Farnesio. “periquito ferotge” de “chacal” quedan 7, 6, 5 …kilómetros y por fin atravesamos la puerta de entrada a la ciudad y a continuación a la izquierda podemos ver nuestro cuartel, el corazón se nos encoge a todos los saharianos ya que el cuartel está idéntico, pero las fotos las dejamos para hacerlas de día ya que pasamos a toda velocidad y además es de noche y estamos muy cansados.

Llegamos a un primer hotel del que salimos en diez minutos ya que las condiciones higiénicas no son nada deseables, esto parece una novatada "pastilla" que el guía nos has querido hacer, como la que recibimos el primer día de la llegada al cuartel en la mili, no hay toallas ni papel de water, algunas de las habitaciones están sin limpiar. Vamos a un segundo hotel que nos lleva el guía y este es todo lo contrario, la pregunta es porqué no hemos ido directamente a este? Nos acomodamos y vamos a cenar a un restaurante cercano en el que nos sirven langosta de primero y pescado de segundo. Por fin podemos descansar y dormir en una cama decente.

Hotel de Villa Cisneros
Hotel de Villa Cisneros
Hotel de Villa Cisneros

19/04/2009 GMT 1

Una nit a la Haima

hilari.juan @ 20:09

Ens dirigim al campament base per la carretera que porta a Villa Cisneros, quan de cop i volta el nostre guia i conductor surt de la carretera i comença a seguir unes rodades de cotxe que s'endinsen cap al desert. Hilari que va en el tercer vehicle, però que havia estat present en el moment que li van donar les explicacions al guia, del camí a seguir fins a arribar al campament on passarem la nit, pensa, ens hem sortit de la carretera abans d'hora i immediatament inicia la connexió "periquito ferotge de chacal canvi"... "aquí periquito ferotge endavant chacal canvi"... digues al guia que el camí que cal agafar està a dotze quilòmetres exactes de la segona antena de telefonia i que fa deu que hem passat, per tant cal tornar a la carretera i seguir un parell de quilòmetres més i és allà on trobarem les rodades bones que s'han de seguir fins a unes dunes no molt llunyanes i és on està el campament, a la dreta, canvi i tanco"... Immediatament els cotxes tornen a la carretera i passats dos quilòmetres trobem el camí previst, però les rodades, en un moment donat es bifurquen i tots els que anem al cotxe del guia comencem a pensar, que una de dues: O ell sap on anem, o ja podem començar a treure el manual de supervivència... El fet de que el guia aixequi el cap, i s'acosti al vidre davanter, i oprimeixi la seva panxa al volant com per a veure millor, ens fa pensar el pitjor, que ha de ser que no ho té clar. Algú en aquell moment precís diu la pregunta que tots pensem: Ja saps on vas?. Dir-hoo, i de cop i volta en l'horitzó, apareixen les siluetes de les haimas, palmeres, camells i tot el que s'assembla a un oasi,... Salvats!!!.

La haima menjador del campament

El lloc promet i sembla que no hi ha ningú. Esperàvem que hagués arribat la caravana del “Raid PURAVIDA”. Però no, encara no ha arribat. Comencem a xafardejar i a instal·lar-nos en la haima que el guia ens indica. És gairebé de nit i un saharaui, que és el que sembla que s'encarrega de l'oasi, amuntona branques i matolls, començant a fer una foguera. Ens situem i asentem damunt d'uns matalassos, en un improvisat escenari al costat del foc. I com si tot estigués programat, apareixen de la foscor del campament, dos homes amb un violí i una pandereta i dues dones que es posen a ballar al ritme de la música que comença a sonar.

Ball al campament

Això s'anima, només falta que arribin els del Raid, i comencem a sopar, i festa grossa!!!... A mesura que van ballant i tocant, la fam va creixent. Fins que pel mòbil del guia ens comuniquen que el Raid està parat en un control i trigarà una bona estona en arribar. El sopar es comença a fer imprevisible... Els badalls es multipliquen i tothom després de rebre la notícia comença a pensar en alguna cosa comestible. Un diu que té ametlles, l'altre olives, un altre diu que conserva la barreta de xocolata que li han donat a l'avió. Un desastre!!!. El guia decideix fer una trucada i demanar que portin una mica de menjar. Al cap d'una bona estona arriben amb: Pa, llaunes de tonyina, de sardines y formatgets. Havent sopat, si és que es pot dir sopar, i en vista de l'èxit, hem decidit anar-nos a dormir. Ens instal•lem com podem, agafant matalassos de l'improvisat escenari i col•locant-los dintre de la haima, ja que el terra està molt dur. Això sí, en la situació i posició de cadascun, tenim la previsió que no coincideixin els peus d'un, amb el nas de l'altre. Més que res per allò de no adormir-se com anestesiats... Tots col•locats decidim apagar la llum de les dues espelmes que hi ha i posar-nos a dormir. Mentre un ja comença a interpretar-nos la "serenata nocturna", l'altre li contesta amb ritme compassat de roncs i un altre fa referència que es tanqui la porta, perquè entra molt aire, però porta no hi ha. El Carles com el seu cognom és el de Porta, decideix col•locar-se tapant l'entrada i així fer la primera imaginaria... La primera, la segona,.. juntament amb la majoria, perquè allà dintre, no hi ha déu que es dormi. Fent ja la segona imaginària, apareix el Raid, seran les tres de la matinada, amb uns quaranta cotxes i camions, i unes setanta persones. El soroll és enorme, amb llums i motors dels vehicles encesos i els ocupants obrint i tancant portes. Carles que està pendent ens informa del que passa. Decidim fer-nos els dormits, no sigui el cas que haguéssim de canviar-nos de Haima... Efectivament la gent del Raid, entra i surt de les haimas buscant lloc on col•locar-se, alguns entren i surten ràpidament de la nostra, però altres més atrevits entren i pregunten si hi ha lloc, qui som?... Carles que en aquests moments està intentant dormir enmig d'habitacle, és despertat amb un peu sobre la seva panxa, l'intrús li pregunta si és un tal no se qui... Ell respon que som un grup de Palència i el pobre estrany se’n va amb la cua entre cames... Això sí, no sense que la Paca li digui que tanqui la porta al sortir..., per cert la haima com he dit abans no té porta. En fi amics, ha estat una nit memorable i per a recordar en molts anys.

Hilari que com altres no ha tancat ull, fa estona que està pensant a anar a les latrines a evacuar, però li fa falta una motivació, aquesta li ve de part de la seva dona Rosa Maria, que li demana que l'acompanyi. Com si fos l'ordre d'un sergent es posa immediatament en marxa i els dos se'n van ha fer les seves necessitats, però sorpresa ja no hi ha lluna i per fi el cel està en tot el seu esplendor nocturn i al sortir del bany per anomenar-lo d'alguna manera civilitzada, es queden els dos extasiats contemplant el cel estelat saharià durant uns minuts, no és una nit de les més espectaculars però no està gens malament i encara que durarà molt poca estona més al començar ja a despuntar l'alba, serà una visió refrescant i que perdurarà en els seus cervells durant llarg temps. Rosa Maria es torna a dormir, però Hilari decideix agafar el relleu i fer la tercera i la quarta imaginària, s'ho pensa millor i gairebé que prefereix organitzar una patrulla nocturna però per a això necessita el suport d'alguns companys. S'arma amb la llanterna i la càmera de fotos i en veu alta reclama voluntaris per a la patrulla, de moment no contesta ningú, o estan dormits o se l'hi fan. Canvia l'estratègia i ara comença a fer fotos amb el flash i il•luminar les cares amb les llanternes, això em recorda, salvant les distàncies, a les novatades "pastilles" que es feien a la mili al Sahara, i per fi aconsegueix despertar a Carles, que és el primer en incorporar-se a la patrulla.

Despertant a Carles

La patrulla es va formant, a Hilari i Carles s'uneix Ramiro i una mica més tard Pere Nolla. Els quatre, armats amb llanternes i càmeres de fotos i vídeo, es dirigeixen cap a les dunes i comencen a inspeccionar tots els racons dels voltants. Descobreixen els ossos d'un dromedari mort fa temps, veuen algun que altre rosegador passejant d'un costat a un altre i les petjades d'altres animals que s'han acostat al campament a la nit. A poc a poc la llum del dia va en augment i per fi surt el sol del nou dia. Per l'horitzó s'acosta la rajada de camells i amb la llum incipient del sol es pot veure amb claredat tot el campament, amb les seves haimes, animals i els vehicles del Raid. Ja de dia i havent desdejunat ens dóna temps de fer una passejada en un parell de dromedaris preparats per a tal efecte. I sense temps per a més, iniciem la nova etapa que ens durà a Villa Cisneros.

Ossos de dromedari
Sortida del sol
Camions del Raid
Dromedaris
Ramiro amb un caball al campament
Un dromedari simpatic
Andrés i Hilari en camell
Rosa Maria i Pere Nolla en camell

Una noche en la Haima

hilari.juan @ 20:09

Nos dirigimos al campamento base por la carretera que lleva a Villa Cisneros, cuando de repente nuestro guía y conductor se sale de la carretera y empieza a seguir unas rodadas de coche que se adentran hacia el desierto. Hilari que va en el tercer vehiculo, pero que ha estado presente en el momento que le han dado las explicaciones al guia del camino a seguir hasta llegar al campamento donde pasaremos la noche, piensa que nos hemos salido de la carretera antes de hora e inmediatamente inicia la conexión “periquito ferotge de chacal cambio… aquí periquito ferotge adelante chacal cambio… dile al guia que el camino que hay que coger está a doce kilómetros exactos de la segunda antena de telefonía y que hace diez que hemos pasado, por tanto hay que volver a la carretera y seguir un par de kilómetros más y es allí donde encontraremos las rodadas buenas que hay seguir hasta unas dunas no muy lejanas y el campamento está allí a la derecha, cambio y corto… Inmediatamente los coches vuelven a la carretera y pasados dos kilómetros encontramos el camino previsto, pero las rodadas, en un momento dado se bifurcan y todos los que vamos a su lado empiezan a pensar, Que una de dos: O él sabe dónde nos llevan, o ya podemos empezar a sacar el manual de supervivencia... El hecho de que el guia levante la cabeza, y se acerque al cristal delantero, y oprima su barriga al volante, como para ver mejor, nos hace pensar lo peor, que debe ser que no lo tiene claro. Alguien en aquel momento preciso, dijo la pregunta que todos pensábamos: Ya sabes a donde vas?. Decirlo, y de repente en el horizonte, aparecen las siluetas de las haimas, palmeras, camellos y todo lo que se asemeja a un oasis,... Salvados!!!

La haima comedor del campamento

El lugar promete y parece que no hay nadie. Esperábamos que hubiera llegado la caravana del “Raid PURAVIDA”. Pero no, todavía no ha llegado. Empezamos a chismorrear y a instalarnos en la haima que el guia nos indica. Es casi de noche y un saharaui, que es el que parece que se encarga del oasis, amontona ramas y matojos, empezando a hacer una hoguera. Nos situamos y sentamos encima de unos colchones, en un improvisado escenario junto al fuego. Y como si todo estuviera programado, aparecen de la oscuridad del campamento, dos hombres, uno con un violín y otro con una pandereta y dos mujeres que se ponen a bailar al ritmo de la música que empieza a sonar.

Baile en el campamento

Esto se anima, sólo falta que lleguen los del Raid, y empecemos a cenar, y fiesta gorda!!!... A medida que van bailando y tocando, el hambre va creciendo. Hasta que por el móvil del guia nos comunican que el Raid está parado en un control y tardará un buen rato al llegar. La cena se empieza a hacer imprevisible... Los bostezos se multiplican y todo el mundo tras recibir la noticia empieza a pensar en algo comestible. Uno dice que tiene almendras, otro olivas, otro dice que conserva la barreta de chocolate que le han dado en el avión. Un desastre!!!. El guia decide hacer una llamada y pedir que traigan algo para comer. Al cabo de un buen rato llegan con: Pan, latas de atún, sardinas, quesitos y algo más que ahora no recuerdo. Después de cenar, si se puede llamar cena, y en vista del éxito, decidimos irnos a dormir. Todo el mundo se instala como puede, cogiendo colchones del improvisado escenario y colocándolos dentro de la haima, ya que el suelo está muy duro. Esto sí, en la situación y posición de cada uno tenemos la previsión de que no coincidan los pies de uno, con la nariz del otro. Más que nada por aquello de no dormirse como anestesiados... Todos colocados, decidimos apagar la luz de las dos velas y ponernos a dormir. Mientras uno ya empieza a interpretarnos la “serenata nocturna” el otro le contesta con ritmo acompasado de ronquidos. Otro hace referencia a que se cierre la puerta, porque entra mucho aire. El Carles como su apellido es el de Porta, decide colocarse tapando la entrada y así hacer la primera imaginaría... La primera, la segunda,.. junto con la mayoría, salvo excepciones, porque allí dentro, no hay dios que se duerma. Haciendo ya la segunda imaginaria, aparece el Raid, serán las tres de la madrugada, con unos cuarenta coches y camiones, y unas setenta personas. El alboroto es enorme con luces y motores de los vehículos encendidos y los ocupantes habriendo y cerrando puertas. Carles que está pendiente nos informa de lo que pasa. Decidimos hacernos los dormidos, no fuera el caso que tuviéramos que cambiarnos de Haima... Efectivamente la gente del Raid, entra y sale de las haimas buscando sitio donde colocarse, algunos entran y salen rápidamente de la nuestra, pero otros más atrevidos entran y preguntan si hay sitio, quienes somos… Carles que en estos momentos está intentando dormir en medio de habitáculo es despertado con un pie sobre su barriga, el intruso le pregunta si es un tal no se quién... El responde que somos un grupo de Palencia y el pobre extraño se va con el rabo entre piernas... Esto sí, no sin que la Paca le diga que cierre la puerta al salir... En fin amigos, ha sido una noche memorable y para recordar en muchos años.

Hilari que como otros no ha pegado ojo, hace rato que está pensando en ir a las letrinas a evacuar, pero le hace falta una motivación, esta le viene de parte de su mujer Rosa Maria, que le pide que la acompañe. Como si fuera la orden de un sargento se pone inmediatamente en marcha y los dos se van ha hacer sus necesidades, pero sorpresa ya no hay luna y por fin el cielo está en todo su esplendor y al salir del baño por llamarlo de alguna manera civilizada, se quedan los dos extasiados contemplando el cielo estrellado sahariano durante diez minutos, no es una noche de las más espectaculares pero no está nada mal y aunque durará muy poco rato al empezar ya a despuntar el alba, será una visión refrescante y que perdurará en sus cerebros durante largo tiempo. Rosa Maria se vuelve a dormir, pero Hilari decide coger el relevo y hacer la tercera y la cuarta imaginaria, se lo piensa mejor y casi que prefiere organizar una patrulla nocturna pero para eso necesita el apoyo de algunos compañeros. Se arma con la linterna y la cámara de fotos y en voz alta reclama voluntarios para la patrulla, de momento no contesta nadie, o están dormidos o se lo hacen. Cambia la estrategia y ahora empieza a hacer fotos con el flash e iluminar las caras con las linternas, esto me recuerda, salvando las distancias, a las novatadas “pastillas” que se hacían en la mili en el Sahara, y por fin consigue despertar a Carles, que es el primero en incorporarse a la patrulla…

Despertando a Carles

La patrulla se va formando, a Hilari y Carles se une Ramiro y un poco más tarde Pere Nolla. Los cuatro, armados con linternas y cámaras de fotos y video, se dirigen hacia las dunas y empiezan a inspeccionar todos los rincones de los alrededores. Descubren los huesos de un dromedario fallecido hace tiempo, ven algún que otro roedor deambulando de un lado a otro y las huellas de otros animales que se han acercado al campamento por la noche. Poco a poco la luz del día va en aumento y por fin sale el sol del nuevo día. Por el horizonte se acerca la manada de camellos y con la luz incipiente del sol se puede ver con claridad todo el campamento, con sus haimas, animales y los vehículos del Raid. Ya de día y habiendo desayunado nos da tiempo de dar un paseo en un par de dromedarios preparados para tal efecto. Y sin tiempo para más, iniciamos la nueva etapa que nos llevará a Villa Cisneros.

Huesos de dromedario
Salida del sol
Camiones del Raid
Dromedarios
Ramiro con un caballo en el campamento
Un dromedario simpático
Andrés e Hilari montados en camello
Rosa Maria y Pere Nolla montados en camello

18/04/2009 GMT 1

Bucraa i Platja de l'Aaiun - 6-4-2009

hilari.juan @ 22:19

Després d'Edchera ens dirigim cap a Bucraa, inicialment l'objectiu era arribar fins a Smara però a causa de la falta de temps i dies ens vam haver de conformar amb gairebé dos dies menys d'estada al Sàhara i la ruta es va haver de comprimir i és per aquest motiu que no vam poder arribar a Smara.

Bucraa ha estat una decepció ja que la policia no ens ha deixat acostar-nos a les instal·lacions d'extracció dels fosfats i solament hem pogut arribar fins a la població i fer-nos la foto amb una maqueta de la dragalina. En la foto apareixen Ramiro, Hilari i Ernest, que són els tres del grup que van visitar Bucraa en la seva època de mili.

Ramiro, Hilari i Ernest a Bucraa

Per als nostàlgics adjunt una foto de Febrer del 1975 en la que estic a Fos-Bucraa i en la que es pot veure l'enorme grandària de la dragalina.

Bucraa 1975

Ja ha arribat l'hora de dinar i ens dirigim a la Platja de l'Aaiun on menjarem a casa Josefina, un bon menú a base de peix.

Casa Josefina

Al sortir per de dinar ens trobem amb Joan Esquius i un grup de saharians que s'han avançat al Raid Pura Vida amb la intenció de fer les visites típiques dels saharians i ens fem la foto amb ells.

Foto amb els saharians del Raid PURAVIDA

Entre els companys de Joan es troba Albert Marin que va fer la mili a Cabrerizas amb Ernest. Aquest és el territori d'Ernest sent l'únic de nosaltres que va estar tota la mili en aquests indrets, podeu veure les seves històries a la mili d'Ernest Vilches i també visitar el seu blog El Sahara en el nostre Cor. En platja de l'Aaiun es trobava la caserna de Cabrerizas, La companyia del mar, el destacament d'Atlas i altres instal·lacions militars, havent-se esborrat pràcticament tots els vestigis de la seva existència, ja que s'ha construït tota una població dedicada a la pesca, amb port pesquer i indústria de conservació i congelació.

El pantalan per a la descàrrega dels fosfats segueix existint i usant-se com en els nostres temps. Una mica més al nord es troba el BIR, en el que hi ha un petit destacament militar marroquí o de policia al costat del que era l'entrada, però la resta de les instal·lacions estan sofrint un grand deteriorament i una invasió de sorra i dunes. Aquesta tarda ens hem acostat fins al BIR, però el guia a preferit no entrar i solament ho hem pogut veure des de la muralla.

Foto del BIR el dia que no vam entrar

Bucraa y Playa del Aaiun - 6-4-2009

hilari.juan @ 22:17

Después de Edchera nos dirigimos hacia Bucraa, inicialmente el objetivo era llegar hasta Smara pero por falta de tiempo y dias la ruta se tuvo que comprimir y es por este motivo que no pudimos llegar a Smara.

Bucraa ha sido una decepción ya que la policía no nos ha dejado acercarnos a las instalaciones de extracción de los fosfatos y solo hemos podido llegar hasta la población y hacernos la foto con una maqueta de la dragalina. En la foto aparecen Ramiro, Hilari y Ernest, que son los tres del grupo que visitaron Bucraa en su época de mili.

Ramiro, Hilari y Ernest a Bucraa

Para los nostálgicos adjunto una foto de Febrero del 1975 en la que estoy en Fos-Bucraa y en la que se puede ver el enorme tamaño de la dragalina.

Bucraa 1975

Ya ha llegado la hora de comer y nos dirigimos a la Playa del Aaiun en donde comeremos en casa Josefina, un buen menú a base de pescado.

Casa Josefina en playa del Aaiun

Al salir de comer nos encontramos con Joan Esquius y un grupo de saharianos que se han adelantado al Raid Pura Vida con la intención de hacer las visitas típicas de los saharianos y nos hacemos la foto con ellos.

Foto con los saharianos del Raid PURAVIDA

Entre los compañeros de Joan se encuentra Albert Marin que hizo la mili en Cabrerizas con Ernest. Este es el territorio de Ernest siendo el único de nosotros que estuvo toda la mili en estos lugares, podéis ver sus historias en la mili de Ernest Vilches y también visitar su blog El Sahara en nuestro Corazón.

En playa del Aaiun se encontraba el cuartel de Cabrerizas, La compañía del mar, el destacamento de Atlas y otras instalaciones militares, habiéndose borrado prácticamente todos los vestigios de su existencia, ya que se ha construido toda una población dedicada a la pesca, con puerto pesquero e industria de conservación y congelación.

El pantalán para la descarga de los fosfatos sigue existiendo y usándose como en nuestros tiempos.

Un poco más al norte se encuentra el BIR, en el que hay un pequeño destacamento militar marroquí junto a lo que era la entrada, pero el resto de las instalaciones están sufriendo un rápido deterioro y una invasión de arena y dunas. Esta tarde nos hemos acercado hasta el BIR, pero el guía a preferido no entrar y solo lo hemos podido ver desde la muralla.

Foto del BIR el día que no entramos

17/04/2009 GMT 1

La Sagia, Messeied i Edchera - 6-4-2009

hilari.juan @ 07:37

Sens dubte avui serà el meu dia, el dia d'Hilari. Anem als llocs on vaig passar més de dos-cents dies de la meva mili, anem a la Sagia, Messeied, Edchera. De tots els expedicionaris sóc l'únic que va estar en aquests llocs.

Hem desdejunat a Vila Sahara i tal com vam quedar amb el guia ens passen a recollir a primera hora del matí, ens muntem en els vehicles i emprenem la marxa cap a l'est. L'Aaiun es va allunyant i el paisatge es torna desertic, ja és el paisatge que vam conèixer en el seu moment.

Transcorreguts uns quilòmetres els cotxes fan un gir a l'esquerra agafant una carretera molt deteriorada i estreta, immediatament les transmissions treuen fum "periquito ferotge" de "chacal" canvi...aquí "periquito ferotge" canvi... em podries dir cap a on ens dirigim canvi... ara ho pregunto canvi... de cop i volta i abans de rebre la contestació ho veig clar, milers d'imatges s'acumulen al cervell, i reconec immediatament aquella carretera, és l'antiga carretera espanyola que des de l'Aaiun es dirigia a Edchera, passant per la sagia i l'oasi de Messeied.

Una sensació estranya em recorre el cos i el cor se m'accelera, tot està igual que fa 35 anys i ho estic reconeixent a la perfecció.

A la poca estona els cotxes es detenen a la vora la sagia i podem contemplar aquest prodigi de la naturalesa en tot el seu esplendor. La sagia és un riu sec, que fa uns milers d'anys devia ser un extraordinari riu ple de cabal.

Filmant a la Sagia


Aprofitem aquesta primera parada per a fer-nos les fotos de grup amb l'uniforme CASH

Foto del grup amb el fons de la sagia

Reprenem la marxa i el que era impensable ahir, precisament vaig pensar que no m'emocionaria als meus anys i està succeint, tinc un lleuger tremolor de cames i faig grans esforços per a no vessar la llagrima que vol treure el cap pels meus ulls.
El paisatge em resulta tan familiar com si fos un diumenge de fa 35 anys quan fèiem l'excursió a peu de 45 minuts des d'Edchera, travessant la sagia per a arribar a l'oasi on passàvem el dia al fresc de les palmeres, ens donàvem un bany a la bassa, menjàvem i preníem el te amb els saharauis que habitaven pels voltants en les seves haimes.
Una ultima corba i apareix esplendorós el palmerar, la llàgrima no aguanta més i solca la meva galta, els companys que s'adonen i comencen a riure a costa meva, però l'emoció és gran i difícilment es pot reprimir, encara que amb esforç em puc controlar i començo a gaudir de les imatges que apareixen en els minuts següents.

Messeied


Hilari fa 35 anys i avui

Hilari fa 35 anys i avui

La següent etapa és Edchera. Travessem la Sagia per l'antiga carretera espanyola i ens dirigim a "Fuerte Chacal", a mesura que ens acostem la tensió va en augment, però l'emoció s'ha tornat expectativa i ja la puc controlar.

Després d'una última corba apareix el fort d'Edchera, per cert molt deteriorat, però sense cap dubte el lloc en el que vaig estar més temps durant el meu servei militar i des d'on vaig fer moltíssimes sortides al desert.


Hilari a Edchera aproximadament a mateix lloc (1974 i 2009)

Hilari a Edchera 1974 i 2009


Hilari a Edchera aproximadament a mateix lloc (1974 i 2009)

Hilari a Edchera 1974 i 2009

De seguida reconec el lloc on se situava el meu barracot, on estava la secció de transmissions d'Edchera. Com és habitual toca fer fotos, videos i recordar els dies de joventut passats entre aquestes parets

Edchera 2009

Contactar amb l'autora o autor | Arxiu | Crea el teu Bloc Ara! Fàcil i Gratis