Retorn al Sàhara

Després de l'aventura del BIR, ens dirigim cap a l'Aaiun a la recerca d'hotel per a passar la nit, l'última nit al Sàhara. Com és costum i ja va passar a l'arribar a Villa Cisneros l'hotel està sense reservar, sembla ser que és el costum, l'allotjament es busca a l'arribar al lloc de destinació. No és que no hàgim preguntat en diverses ocasions, durant el trajecte, si estava feta la reserva, però la resposta sempre és la mateixa, "no hi ha problema".

A l'arribar a l'Aaiun ens detenim en un primer hotel i sembla que l'estratègia és dur-nos primer a un hotel al que se li han caigut les estrelles i després de la nostra negativa a quedar-nos en ell, buscar altre de major categoria. Marxa un cotxe amb el guia i un grup, a la recerca d'un nou hotel i la resta ens quedem l'espera de notícies. Passada una mitja hora torna el guia i ens comenta que la solució és repartir-nos és dos allotjaments. Un grup de 10 es poden quedar en l'hotel Sahara Line.

Al no poder-nos quedar tots en el Sahara Line per no haver places lliures suficients, el guia demana voluntaris per a anar a passar la nit al Parador. Encara que més car, immediatament la meva dona i jo ens apuntem i amb nosaltres s'apunten les parelles formades per Esperanza, Ramiro y Josefina, Pere Nolla.

La veritat és que des que hem iniciat el viatge he estat pensant en la possibilitat d'estar en el parador de i al presentar-se l'oportunitat no ho he dubtat ni un instant. El parador és altre dels llocs que em porta records, era potser un dels pocs llocs en els que podia recordar el món civilitzat, sobretot menjar bé, o prendre unes cerveses amb els amics, en el meu cas un vodka amb tronjada. També aprofitava per a poder anar a un lavabo decent on estar assegut i sobretot estar relaxat i allunyat de la tortura del BIR i posteriorment de la perillosa Edchera. Veure la meva història de "Edchera estat de guerra".

Cal agrair al guia el seu magnífic comportament, ha detectat la nostra il·lusió per estar en el parador i no solament la dels que hem passat la nit, sinó de tot el grup, ja que ha aconseguit utilitzar el menjador del parador perquè tots junts puguem esmorçar. Habitualment està tancat i els clients utilitzen el menjador d'un hotel proper.

Iniciem el passeig per l'Aaiun i disposem de poc temps, ja que l'avió surt a mig matí amb destinació a Las Palmas de Gran Canaria. En primer lloc ens dirigim a Sidi Buya on se situava el terç de la legió Juan d'Àustria. En primer lloc passem per la zona on es troben la majoria d'antigues casernes, algunes en estat ruïnós i altres en ús per l'exèrcit Marroquí. Travessem la sagia i fem una primera parada on es poden contemplar magnifiques vistes de la sagia amb aigua i de l'Aaiun.

Ens acostem a Sidi Buya i podem contemplar el tercer terç en tot el seu esplendor. Aquí també tinc una història per a explicar, el dia que em van traslladar de Villa Cisneros a Edchera, es va fer molt tard i ja de nit arribem al terç Juan d'Àustria i passem la nit. Podeu enllaçar amb "Trasllat a Edchera”.

De tornada a l'Aaiun visitem el zoco, pasem per l'església cristiana i ja amb poc temps ens dirigim a l'aeroport per a agafar el vol que ens duu a Las Palmas, acabant-se així aquesta emocionant tornada a la excolonia espanyola.

Vídeo del BIR amb nous clips i fotos

Tal com estava previst i després d'haver menjat a casa Josefina, ens dirigim a tota velocitat cap al BIR.

Ja es divisa la seva silueta i va apareixent el que era l'entrada. Ara just al costat de l'entrada hi ha un petit destacament marroquí.

Els tres vehicles passen sigil•losament prop de l'entrada i vorejant la muralla ens vam acostar prop de la torre nord on aparquem. Baixem dels cotxes i immediatament es formen dos grups. El primer format per: Ramiro, Robert i Pere Espluga, amb el seu fill Roger, tenen intenció d'acostar-se fins a la cantina i passar prop de la tercera companyia. El segon amb José Pardo, Carles, Ernest i Hilari tenen intenció d'acostar-se fins al menjador, passant per la primera companyia, en la que van estar José Pardo i Hilari. De la resta de Saharians, Andrés anirà per lliure filmant tot el que pugui i Pere Nolla es quedarà en la reraguarda juntament amb la resta de components de l'expedició.

El primer grup compleix perfectament els seus objectius i aquí hi ha una mostra del resultat fotogràfic.

El segon grup no vol ser menys i també surt airós del tràngol.

A tota velocitat i a primera hora del matí del dia 9-4-2009, fem el camí de tornada a l'Aaiun. Solament pararem per a satisfer les nostres necessitats naturals, per a estirar les cames i en els molts controls policials marroquins.

Amb el guia ens hem marcat l'objectiu d'arribar a l'hora de dinar a casa Josefina a platja de l'Aaiun, per a degustar de nou un menjar a base de peix. També li hem proposat al guia que havent dinat ens dugui de nou al BIR i aquesta vegada amb el propòsit de fer una incursió per a fotografiar i filmar el que queda de les seves instalaciones.

En una primera parada hem pogut observar i recollir caragols fossilitzats .

En una segona parada i abans d'arribar a cap Bojador, ens hem acostat fins a uns penya-segats a l'Atlàntic, on hi ha un dels molts vaixells embarrancats en aquesta costa.

Hem passat per cap Bojador, on la parada ha estat per a repostar combustible .

Una tercera parada ha estat a la costa i a uns 100 quilòmetres de la nostra primera destinació del dia a platja de l'Aaiun.

Arribem a platja de l'Aaiun disposats a dinar a casa Josefina. Aquest és el territori d'Ernest, sent l'únic de nosaltres que va estar tota la mili en aquests llocs, podeu veure les seves històries en la mili d'Ernest Vilches i també visitar el seu blog El Sahara en nuestro Corazón.

Hem passat la nit a l'hotel "BAB AL BAHAR", molt còmode i amb unes vistes magnífiques de la ria. Hem pogut descansar, relaxar-nos i preparar-nos per a un nou dia de sorpreses i emocions.

Després d'esmorçar iniciem la nova aventura d'aquest nou dia, 8-04-2009. Els tres vehicles ja estan esperant-nos a la porta de l'hotel i ens duen primer a fer una ruta turística pels llocs ja coneguts de fa 35 anys, o el que queda d'ells. En primer lloc seguim el passeig marítim i passem molt a prop del port, ara port militar i al que no es pot accedir, en el que molts de nosaltres vam estar en moltes ocasions, passejant, pescant, de servei o descarregant sacs de patates... La meva història de Villa Cisneros reflecteix perfectament el que era la ciutat aquella època...

Continuem cap a la part antiga i fent un gir a l'esquerra ens dirigim a la plaça on estava l'antic fort, avui derruït, l'església i el cinema.

Aquesta plaça i els seus voltants, el zoco i la part antiga que ja existia fa 35 anys, em porten molts records, sobretot de l'etapa de "guripa" entre els mesos d'Abril i Juny del 1974. Es tractava d'aparèixer el menor temps possible per la companyia de transmisones del Farnesio, ja que les "pastilles" novatades eren constants durant aquests tres primers mesos i la solució era sortir de passeig amb els amics per Villa Cisneros.

Estem fent fotos a la plaça i se'ns acosta un saharaui d'una edat semblant a la nostra i ens saluda efusivamente, ens explica les ubicacions exactes del que li preguntem, cinema, el zoco, el bar barcelona, la telefònica... amb l'amabilitat que els caracteritza ens convida a prendre el te a la seva casa, invitació que no podem acceptar ja que el temps no ens ho permet.

Seguim recorrent la part antiga i el zoco, amb el seu ambient característic i que no ha canviat gens, sembla ancorat en el temps, les seves olors, sorolls, construccions, tot em recorda la meva joventut perduda, però tan recordada.

Ens dirigim al nord, en dos quilòmetres passarem per davant de la caserna que la majoria de nosaltres, Pere Espuça 10 mesos, Andrés Moran 10 mesos, José Pardo 10 mesos, Robert Ventura 10 mesos, Pere Nolla 7 mesos, Carles Porta 7 mesos i Hilari Joan 5 mesos, vam passar gran part de la mili. Aquesta vegada els nervis i l'emoció estan compartits, encara que sabem que no podrem parar i fer fotos és perillós, ja que ràdio macuto ens ha comentat que en més d'una ocasió s'han confiscat càmeres i en unes altres s'han esborrat les fotos de la memòria. En qualsevol cas la consigna als conductors és que arribant a l'entrada es procuri aminorar la marxa. Ens acostem a la nostra caserna, ja es veuen les primeres torres i les muralles, els vehicles circulen a tota velocitat, les pulsacions augmenten i com estava pactat els cotxes aminoren la marxa i veiem en tot la seva esplendor el que havia estat la caserna del quart terç de la legió Alejandro Farnesio i nostre durant llarg temps, ja fa 35 anys. Potser a causa de la impressió de veure la caserna, els nervis o una mica de por, però el cas és que en aquesta primera ocasió els vídeos i fotos són més aviat escassos i molt poc aprofitables. Però encara tindrem dues ocasions més i segur que les aprofitarem.

És d'aquí, on Andrés Moran ens explica el seu relat de "Coses de la mili i del sargent M.”, Pere Espulga ens explica “Com es va viure l'estat de guerra a comandància”, José Pardo ens explica el seu "Trasllat a Villa Cisneros", Carles Porta ens explica la seva història de “La clau perduda o com ajudar a millorar l'autoestima del tinent” i Hilari Joan ens expliva la seva anècdota de “La barca i els remers”.

Sense parar seguim cap al nord, a la poca estona desapareixen les edificacions i el desert torna a ser el tot, encara que aquí el desert és molt especial a l'estar envoltat de mar, a l'esquerra l'Atlàntic i a la dreta la ria. Les vistes són de postal i arribant al punt kilomètric 25 fem una primera parada. El lloc està preparat amb uns miradors des d'on podem contemplar i fotografiar les extraordinàries vistes de la ria.

Aprofitem per a fotografiar-nos els quatre de transmissions:Andrés Moran, Hilari Joan, José Pardo i Carles Porta.

La següent visita és a l'antic destacament de tropes nòmades del Argoub. Iniciem la marxa i seguim contemplant els magnífics paisatges del desert al trobar-se amb la ria. A uns quilòmetres ens trobem amb el desviament cap al que va ser un destacament de tropes nòmades i un nou control policial. Seguim fent quilòmetres i pel camí anem veient indicacions de desviament cap a Auser, Bir Nzaran, Tichla, La Güera, Bir Gandouz… Andrés i jo que anem en el mateix toyota al veure les indicacions d'aquests antics destacamentos nòmades, hem començat a recordar unes maniobres de principis de Juliol de 1974 en les que participem els dos, juntament amb la legió, ell anava de conductor i jo d'operador de ràdio. Les maniobres en qüestió van durar una setmana i van ser molt mogudes, durant aquests dies passem per tots els destacamentos del sud, fins a la Güera que està a la costa i just a la frontera amb Mauritània. A la tornada ens vam perdre en l'interior de Mauritània i vam tenir la mala sort que el nostre land-rover es va avariar estant irregularment en aquest país. Hilari ens explicaa la seva versió de la història a “Maniobres perilloses al sud del Sàhara” i Andrés ens explica la seva versió a “Vídeo de unes maniobres perilloses al sud del Sàhara”.

Ens anem acostant al Argoub, ja sabem que no podrem entrar però ho anem a intentar, primer passem per davant del nou Argoub, inexistent fins a fa poc, i seguidament veiem des de lluny el que era el Argoub nòmada. Inesperadament el conductor del segon cotxe, que és de Villa Cisneros, avança i es posa primer i enfila la baixada que duu fins al cos de guàrdia marroquí, ara les instal·lacions estan ocupades per l'exercit del Marroc. La veritat és que ens posem tots molt a l'expectativa i gairebé sense respirar, però el conductor local baixa del seu cotxe i comença una conversa amb els soldats de guàrdia, de seguida surt l'oficial de guàrdia al que se li sol·licita permís per a entrar, aquest i tot el cos de guàrdia ens contemplen amb molta estranyesa, segur que és la primera vegada que es troben amb un cas com el nostre, no se que s'imaginen que som, però com anem mig uniformats igual pensen que som de l'ONU o de la UNESCO, o d'una ONG, o l'exercit de pancho vila... La qüestió és que l'oficial de guàrdia se'n va a veure al Coronel del destacament, a l'estona torna i comenta que el seu superior li diu que sentint-lo molt no ens pot deixar passar, que si fos per ell no hi hauria problema però que les ordres són de molt amunt... Toca donar mitja volta i marxar-nos, al passar davant del cos de guàrdia, oficial i soldats ens saluden amb la mà a l'estil militar. Jo que vaig en el tercer cotxe, amb la finestreta baixada, els retorno la salutació. El mateix faig amb un parell de militars que vénen caminant pel camí i en aquest cas jo sóc el que saluda primer i ells m'ho retornen. No se que m'ha passat pel cap, però ho he explicat tal com ha passat. Això sí de fotos molt poques i encara gràcies.

Tornem a passar pel Argoub nou i encara tinc els meus dubtes que estigui habitat, ja que no veiem a ningú entre el munt de cases noves construïdes enmig del no-res. Ens acostem als penya-segats prop de Argoub que donen a la ria i fem una parada per a contemplar el bonic paisatge. Ramiro de nòmada i Carles de transmissions són els dos que van estar al Argoub, semblen una mica desanimats ja que no han pogut veure la seva caserna, però és un tema que ja coneixíem.

Carles ens explica dues històries des de l'Argoub “La matalassa” i “Els porcs del tinent coronel”.

Iniciem el retorn i no pararem fins a una espècie de camping que hi ha en el punt kilomètric 25. En aquest lloc passen les seves vacances gent privilegiada que es dedica a practicar el SkiSurf. Com a tot arreu ens trobem catalans de Badalona que cap fa un munt de dies que estan en aquest lloc, se'ls nota per la seva pell bruna .

En aquest lloc mengem, no sense abans aprofitar per a anar a la platja en la que solament en Roger Espluga, Ramiro, el guia i jo ens banyem. La veritat és que l'aigua està molt freda i no bé de gust, però venir aquí i no banyar-se és com un sacrilegi, jo personalment he de recordar la sensació dels banys, uns per pròpia voluntat i altres forçats, que em vaig donar fa 35 anys, recordar com habia vist passar taurons i també grups de dofins, recordar les estones de pesca i recordar aquelles tardes de conversa amb els amics en la riba de ria.

Havent dinat tenim una estona de descans, passeig pel pk 25 i retorn cap a Villa Cisneros. Fem una petita ruta turística passant per un lloc a on hi han estruços i de nou s'acosta el Farnesio. "periquito fererotge" de "chacal" canvi. Prepareu-vos, prepareu-vos, prepareu les armes, tenir-les a punt que cal conquistar l'objectiu. Bé no espantar-se, que em refereixo a les càmeres de fotos i vídeo, que aquesta vegada no podem fallar i cal fotografiar la caserna. De nou. "periquito fererotge" de "chacal" canvi. 5,4,3,2,1... dispareu, dispareu... oh... se m'ha encasquillat, no funciona el gallet, he tornat ha fallar... quin riure que li ha donat a la Paca i a la resta per contagi, fa temps que no reia tant. El problema ha estat que just en aquesta foto tan esperada se m'ha acabat la bateria. Però encara quedarà la ultima oportunitat demà al matí.

De retorn a l'hotel ens endrecem i sortim a fer una passejada per Villa Cisneros. De nou la part vella i sobre tot el zoco, encara que la ciutat està mig paralitzada, aquesta nit donen el Barça, Bayern de champions i els bars estan de gom a gom de saharauis esperant a veure el partit.

Sopar al mateix restaurant d'ahir, però avui el menú són ostras de primer i carn de camell de segon.

Passem la nit a l'hotel i a les 8h30m del matí ja estem en els vehicles i preparats per a sortir de nou cap a l'Aaiun. L'objectiu és estar al migdia en platja de l'Aaiun per poder dinar a casa Josefina. Però per si de cas succeïx algun contratemps, ens acostem al zoco i comprem aigua i una mica de menjar. Iniciem la marxa i de nou passarem per davant del Farnesio, però aquesta vegada ho tinc tot previst i de seguida que veig les primeres torres, enganxo la càmera al vidre del cotxe i començo a disparar en modalitat vídeo, i així la mantinc durant més de dos minuts fins que la caserna i les seves muralla han desaparegut completament de la vista i per fi el resultat ha estat satisfactori. Missió complerta…

Sortim del campament a primera hora del matí amb direcció a Villa Cisneros. Ens espera una llarga jornada del dia 07-04-2009 en la que hi haurà de tot, calor, siroco, fred i fins a hi tot una avaria en un dels cotxes.

Travessem la part del desert que hi ha entre el campament i la carretera, una vegada a la carretera tornen els records de fa 35 anys, en concret el 28 de març de 1974 que vaig ser traslladat del BIR a Villa Cisneros la meva primera destinació, ho explico a Ralli "BIR Villa Cisneros”, també José Pardo ens explica el seu trasllat a Villa Cisneros en un vídeo .

Van passant els quilòmetres i el paisatge es torna monòton, sempre el mateix, immensos predegars i la incomoditat es torna rutina. Hauran passat uns 200 quilòmetres i pregunto a "periquito ferotge" si hi ha intenció de parar, em contesta ràpidament que en una mitja hora ens acostarem als penya-segats que hi ha molt a prop de Cabo Bojador. Per fi podem fer aquesta primera parada i el paisatge és molt espectacular, el desert es perd a l'oceà i la frontera són uns penya-segats impressionants.

Altra vegada la casualitat i els records que tornen al meu cap, al febrer de 1975 es va organitzar una patrulla de ràdio d'uns cinc dies de durada, estant jo aquells dies en el regiment mixt d'enginyers del Aaiun. La destinació va ser als penya-segats propers a Cabo Bojador, o sigui un lloc molt pròxim al que hem parat, potser el mateix en el qual ens trobem.

Continuem la marxa i a la poca estona entrem en Cabo Bojador, que ha crescut enormement, ja que en la nostra època de la mili havia un far i poca cosa més i avui dia és una ciutat que pot tenir uns 20000 habitants. Hi ha un siroco respectable, bé "siroquillo". Aquí fem una parada tècnica, els conductors volen repostar i aquests dies hi ha certs problemes per a aconseguir combustible. Mentre nosaltres ens quedem en un bar prenent un refresc i alleujant les nostres necessitats fisiològiques, ells van a la recerca del preuat or negre. Passada una hora aproximadament ens passen a recollir i emprenem la marxa, no sense abans passar per les platges, que han convertit en un passeig de diversos quilòmetres.

Seguim la ruta i després d'uns cent quilòmetres més al sud parem a menjar en un poble de pescadors, inexistent fins fa poc temps. Sense temps per a més alegries seguim rumb a la nostra destinació. Les hores han anat passant i el cansament es nota, de cop i volta i a 72 quilòmetres de Villa Cisneros, el vehicle que duu l'equipatge, sofreix una avaria i ens hem de parar.

Els conductors comproven que l'avaria és molt seriosa i que el cotxe no pot continuar. Els mòbils treuen espurnes i per fi aconsegueixen un cotxe que vindrà des de Villa Cisneros a substituir al cotxe avariat i una grua que vindrà des del Aaiun a remolcar-lo. En qualsevol cas el vehicle de substitució trigarà unes hores i la grua no arribarà fins a les tres de la matinada. Al trobar-nos a prop dels penya-segats ens acostem i podem veure l'extraordinari panorama que se'ns oferix.

Altra vegada la sort del destí fa que pugui recordar una altra història de la mili. A finals de maig de 1974 Andrés Moran i jo sortim de patrulla de ràdio amb un grup de companys, de la companyia mixta d'enginyers situada en la caserna Alejandro Farnesio de Villa Cisneros, i ens dirigim cap al nord en direcció a un lloc de la costa molt semblat a aquest, molt bé podria ser a prop d'aquí a pocs quilòmetres. Aquesta història l'explico en la meva "Primera patrulla de ràdio".

Van passant les hores i el sol ha començat a posar-se, el fred comença a deixar-se sentir i encara que el guia ens diu que ja estan de camí i que ens vénen a buscar, certa incertesa s'apodera de tots nosaltres.

Per fi arriba el vehicle de substitució i podem continuar la marxa. El cotxe avariat i el seu conductor es queden sols en la negra nit i fins a les 3 de la matinada no vindrà la grua que ho l'ha de remolcar fins a l'Aaiun. Nosaltres continuem cap a la nostra pròxima destinació, queden 72 quilòmetres que es fan eterns, la gran majoria de nosaltres estem molt pendents i anem contant cada quilòmetre ja que a dos quilòmetres de Villa Cisneros es troba la caserna Aleandro Farnesio, en el que passem 7 de nosaltres bona part de la mili, Carles a transmissions, Pere Nolla a zapadors, José Pardo a transmissions, Andrés Moran a transmissions, Berto a automòbils, Pere Espulga a comandancia militar i Hilari a transmissions. Ramiro va estar a Nòmades d'Aargub, però va passar algun temps a Villa Cisneros, per tant l'únic que no havia trepitjat la ciutat ni la caserna és Ernest que va estar destinat a Cabrerizas en platja de l'Aaiún. Arribem a l'encreuament de Aargub i Villa Cisneros i un nou control policial ens deté, no ho he explicatt abans però els controls han estat i seran una constant durant tot el viatge. Un senyal de tràfic marca 29 quilòmetres per a Villa Cisneros i per tant 27 per a creuar-nos amb l'Alejandro Farnesio. “periquito ferotge” de “chacal” queden 7, 6, 5... quilòmetres i per fi travessem la porta d'entrada a la ciutat i a continuació a l'esquerra podem veure la nostra caserna, el cor se'ns encongeix a tots els saharians ja que la caserna està idèntica, però les fotos les deixem per a fer-les de dia ja que passem a tota velocitat i a més és de nit i estem molt cansats.

Arribem a un primer hotel del que sortim en deu minuts ja que les condicions higièniques no són gens desitjables, això sembla una novatada "pastilla" que el guia ens has volgut fer, com la que vam rebre, a la mili, el primer dia de l'arribada a la caserna, no hi ha tovalloles ni paper de water i algunes de les habitacions estan sense netejar i algún que altre animalò les habita. Anem a un segon hotel que ens duu el guia i aquest és tot el contrari, la pregunta és perquè no hem anat directament a aquest? Ens acomodem i anem a sopar a un restaurant proper en el que ens serveixen llagosta de primer i peix de segon. Per fi podem descansar i dormir en un llit decent.

Ens dirigim al campament base per la carretera que porta a Villa Cisneros, quan de cop i volta el nostre guia i conductor surt de la carretera i comença a seguir unes rodades de cotxe que s'endinsen cap al desert. Hilari que va en el tercer vehicle, però que havia estat present en el moment que li van donar les explicacions al guia, del camí a seguir fins a arribar al campament on passarem la nit, pensa, ens hem sortit de la carretera abans d'hora i immediatament inicia la connexió "periquito ferotge de chacal canvi"... "aquí periquito ferotge endavant chacal canvi"... digues al guia que el camí que cal agafar està a dotze quilòmetres exactes de la segona antena de telefonia i que fa deu que hem passat, per tant cal tornar a la carretera i seguir un parell de quilòmetres més i és allà on trobarem les rodades bones que s'han de seguir fins a unes dunes no molt llunyanes i és on està el campament, a la dreta, canvi i tanco"... Immediatament els cotxes tornen a la carretera i passats dos quilòmetres trobem el camí previst, però les rodades, en un moment donat es bifurquen i tots els que anem al cotxe del guia comencem a pensar, que una de dues: O ell sap on anem, o ja podem començar a treure el manual de supervivència... El fet de que el guia aixequi el cap, i s'acosti al vidre davanter, i oprimeixi la seva panxa al volant com per a veure millor, ens fa pensar el pitjor, que ha de ser que no ho té clar. Algú en aquell moment precís diu la pregunta que tots pensem: Ja saps on vas?. Dir-hoo, i de cop i volta en l'horitzó, apareixen les siluetes de les haimas, palmeres, camells i tot el que s'assembla a un oasi,... Salvats!!!.

El lloc promet i sembla que no hi ha ningú. Esperàvem que hagués arribat la caravana del “Raid PURAVIDA”. Però no, encara no ha arribat. Comencem a xafardejar i a instal·lar-nos en la haima que el guia ens indica. És gairebé de nit i un saharaui, que és el que sembla que s'encarrega de l'oasi, amuntona branques i matolls, començant a fer una foguera. Ens situem i asentem damunt d'uns matalassos, en un improvisat escenari al costat del foc. I com si tot estigués programat, apareixen de la foscor del campament, dos homes amb un violí i una pandereta i dues dones que es posen a ballar al ritme de la música que comença a sonar.

Això s'anima, només falta que arribin els del Raid, i comencem a sopar, i festa grossa!!!... A mesura que van ballant i tocant, la fam va creixent. Fins que pel mòbil del guia ens comuniquen que el Raid està parat en un control i trigarà una bona estona en arribar. El sopar es comença a fer imprevisible... Els badalls es multipliquen i tothom després de rebre la notícia comença a pensar en alguna cosa comestible. Un diu que té ametlles, l'altre olives, un altre diu que conserva la barreta de xocolata que li han donat a l'avió. Un desastre!!!. El guia decideix fer una trucada i demanar que portin una mica de menjar. Al cap d'una bona estona arriben amb: Pa, llaunes de tonyina, de sardines y formatgets. Havent sopat, si és que es pot dir sopar, i en vista de l'èxit, hem decidit anar-nos a dormir. Ens instal•lem com podem, agafant matalassos de l'improvisat escenari i col•locant-los dintre de la haima, ja que el terra està molt dur. Això sí, en la situació i posició de cadascun, tenim la previsió que no coincideixin els peus d'un, amb el nas de l'altre. Més que res per allò de no adormir-se com anestesiats... Tots col•locats decidim apagar la llum de les dues espelmes que hi ha i posar-nos a dormir. Mentre un ja comença a interpretar-nos la "serenata nocturna", l'altre li contesta amb ritme compassat de roncs i un altre fa referència que es tanqui la porta, perquè entra molt aire, però porta no hi ha. El Carles com el seu cognom és el de Porta, decideix col•locar-se tapant l'entrada i així fer la primera imaginaria... La primera, la segona,.. juntament amb la majoria, perquè allà dintre, no hi ha déu que es dormi. Fent ja la segona imaginària, apareix el Raid, seran les tres de la matinada, amb uns quaranta cotxes i camions, i unes setanta persones. El soroll és enorme, amb llums i motors dels vehicles encesos i els ocupants obrint i tancant portes. Carles que està pendent ens informa del que passa. Decidim fer-nos els dormits, no sigui el cas que haguéssim de canviar-nos de Haima... Efectivament la gent del Raid, entra i surt de les haimas buscant lloc on col•locar-se, alguns entren i surten ràpidament de la nostra, però altres més atrevits entren i pregunten si hi ha lloc, qui som?... Carles que en aquests moments està intentant dormir enmig d'habitacle, és despertat amb un peu sobre la seva panxa, l'intrús li pregunta si és un tal no se qui... Ell respon que som un grup de Palència i el pobre estrany se’n va amb la cua entre cames... Això sí, no sense que la Paca li digui que tanqui la porta al sortir..., per cert la haima com he dit abans no té porta. En fi amics, ha estat una nit memorable i per a recordar en molts anys.

Hilari que com altres no ha tancat ull, fa estona que està pensant a anar a les latrines a evacuar, però li fa falta una motivació, aquesta li ve de part de la seva dona Rosa Maria, que li demana que l'acompanyi. Com si fos l'ordre d'un sergent es posa immediatament en marxa i els dos se'n van ha fer les seves necessitats, però sorpresa ja no hi ha lluna i per fi el cel està en tot el seu esplendor nocturn i al sortir del bany per anomenar-lo d'alguna manera civilitzada, es queden els dos extasiats contemplant el cel estelat saharià durant uns minuts, no és una nit de les més espectaculars però no està gens malament i encara que durarà molt poca estona més al començar ja a despuntar l'alba, serà una visió refrescant i que perdurarà en els seus cervells durant llarg temps. Rosa Maria es torna a dormir, però Hilari decideix agafar el relleu i fer la tercera i la quarta imaginària, s'ho pensa millor i gairebé que prefereix organitzar una patrulla nocturna però per a això necessita el suport d'alguns companys. S'arma amb la llanterna i la càmera de fotos i en veu alta reclama voluntaris per a la patrulla, de moment no contesta ningú, o estan dormits o se l'hi fan. Canvia l'estratègia i ara comença a fer fotos amb el flash i il•luminar les cares amb les llanternes, això em recorda, salvant les distàncies, a les novatades "pastilles" que es feien a la mili al Sahara, i per fi aconsegueix despertar a Carles, que és el primer en incorporar-se a la patrulla.

La patrulla es va formant, a Hilari i Carles s'uneix Ramiro i una mica més tard Pere Nolla. Els quatre, armats amb llanternes i càmeres de fotos i vídeo, es dirigeixen cap a les dunes i comencen a inspeccionar tots els racons dels voltants. Descobreixen els ossos d'un dromedari mort fa temps, veuen algun que altre rosegador passejant d'un costat a un altre i les petjades d'altres animals que s'han acostat al campament a la nit. A poc a poc la llum del dia va en augment i per fi surt el sol del nou dia. Per l'horitzó s'acosta la rajada de camells i amb la llum incipient del sol es pot veure amb claredat tot el campament, amb les seves haimes, animals i els vehicles del Raid. Ja de dia i havent desdejunat ens dóna temps de fer una passejada en un parell de dromedaris preparats per a tal efecte. I sense temps per a més, iniciem la nova etapa que ens durà a Villa Cisneros.

Després d'Edchera ens dirigim cap a Bucraa, inicialment l'objectiu era arribar fins a Smara però a causa de la falta de temps i dies ens vam haver de conformar amb gairebé dos dies menys d'estada al Sàhara i la ruta es va haver de comprimir i és per aquest motiu que no vam poder arribar a Smara.

Bucraa ha estat una decepció ja que la policia no ens ha deixat acostar-nos a les instal·lacions d'extracció dels fosfats i solament hem pogut arribar fins a la població i fer-nos la foto amb una maqueta de la dragalina. En la foto apareixen Ramiro, Hilari i Ernest, que són els tres del grup que van visitar Bucraa en la seva època de mili.

Per als nostàlgics adjunt una foto de Febrer del 1975 en la que estic a Fos-Bucraa i en la que es pot veure l'enorme grandària de la dragalina.

Ja ha arribat l'hora de dinar i ens dirigim a la Platja de l'Aaiun on menjarem a casa Josefina, un bon menú a base de peix.

Al sortir per de dinar ens trobem amb Joan Esquius i un grup de saharians que s'han avançat al Raid Pura Vida amb la intenció de fer les visites típiques dels saharians i ens fem la foto amb ells.

Entre els companys de Joan es troba Albert Marin que va fer la mili a Cabrerizas amb Ernest. Aquest és el territori d'Ernest sent l'únic de nosaltres que va estar tota la mili en aquests indrets, podeu veure les seves històries a la mili d'Ernest Vilches i també visitar el seu blog El Sahara en el nostre Cor. En platja de l'Aaiun es trobava la caserna de Cabrerizas, La companyia del mar, el destacament d'Atlas i altres instal·lacions militars, havent-se esborrat pràcticament tots els vestigis de la seva existència, ja que s'ha construït tota una població dedicada a la pesca, amb port pesquer i indústria de conservació i congelació.

El pantalan per a la descàrrega dels fosfats segueix existint i usant-se com en els nostres temps. Una mica més al nord es troba el BIR, en el que hi ha un petit destacament militar marroquí o de policia al costat del que era l'entrada, però la resta de les instal·lacions estan sofrint un grand deteriorament i una invasió de sorra i dunes. Aquesta tarda ens hem acostat fins al BIR, però el guia a preferit no entrar i solament ho hem pogut veure des de la muralla.

Sens dubte avui serà el meu dia, el dia d'Hilari. Anem als llocs on vaig passar més de dos-cents dies de la meva mili, anem a la Sagia, Messeied, Edchera. De tots els expedicionaris sóc l'únic que va estar en aquests llocs.

Hem desdejunat a Vila Sahara i tal com vam quedar amb el guia ens passen a recollir a primera hora del matí, ens muntem en els vehicles i emprenem la marxa cap a l'est. L'Aaiun es va allunyant i el paisatge es torna desertic, ja és el paisatge que vam conèixer en el seu moment.

Transcorreguts uns quilòmetres els cotxes fan un gir a l'esquerra agafant una carretera molt deteriorada i estreta, immediatament les transmissions treuen fum "periquito ferotge" de "chacal" canvi...aquí "periquito ferotge" canvi... em podries dir cap a on ens dirigim canvi... ara ho pregunto canvi... de cop i volta i abans de rebre la contestació ho veig clar, milers d'imatges s'acumulen al cervell, i reconec immediatament aquella carretera, és l'antiga carretera espanyola que des de l'Aaiun es dirigia a Edchera, passant per la sagia i l'oasi de Messeied.

Una sensació estranya em recorre el cos i el cor se m'accelera, tot està igual que fa 35 anys i ho estic reconeixent a la perfecció.

A la poca estona els cotxes es detenen a la vora la sagia i podem contemplar aquest prodigi de la naturalesa en tot el seu esplendor. La sagia és un riu sec, que fa uns milers d'anys devia ser un extraordinari riu ple de cabal.

Aprofitem aquesta primera parada per a fer-nos les fotos de grup amb l'uniforme CASH

Reprenem la marxa i el que era impensable ahir, precisament vaig pensar que no m'emocionaria als meus anys i està succeint, tinc un lleuger tremolor de cames i faig grans esforços per a no vessar la llagrima que vol treure el cap pels meus ulls.
El paisatge em resulta tan familiar com si fos un diumenge de fa 35 anys quan fèiem l'excursió a peu de 45 minuts des d'Edchera, travessant la sagia per a arribar a l'oasi on passàvem el dia al fresc de les palmeres, ens donàvem un bany a la bassa, menjàvem i preníem el te amb els saharauis que habitaven pels voltants en les seves haimes.
Una ultima corba i apareix esplendorós el palmerar, la llàgrima no aguanta més i solca la meva galta, els companys que s'adonen i comencen a riure a costa meva, però l'emoció és gran i difícilment es pot reprimir, encara que amb esforç em puc controlar i començo a gaudir de les imatges que apareixen en els minuts següents.

Hilari fa 35 anys i avui

La següent etapa és Edchera. Travessem la Sagia per l'antiga carretera espanyola i ens dirigim a "Fuerte Chacal", a mesura que ens acostem la tensió va en augment, però l'emoció s'ha tornat expectativa i ja la puc controlar.

Després d'una última corba apareix el fort d'Edchera, per cert molt deteriorat, però sense cap dubte el lloc en el que vaig estar més temps durant el meu servei militar i des d'on vaig fer moltíssimes sortides al desert.

Hilari a Edchera aproximadament a mateix lloc (1974 i 2009)

Hilari a Edchera aproximadament a mateix lloc (1974 i 2009)

De seguida reconec el lloc on se situava el meu barracot, on estava la secció de transmissions d'Edchera. Com és habitual toca fer fotos, videos i recordar els dies de joventut passats entre aquestes parets

Troç de fusta d'un barracot de la primera companyía del BIR

Troç d'una de les cupules d'Edchera que representen el cel i que fa uns dos anys encara estaven senceres

Sorra de la ria de Villa Cisneros

Restes de llaunes a 70 quilòmetres al nord de Villa Cisneros. No seran d'una de les patrulles que fèiem els de transmissions de Villa Cisneros per aquesta zona?

Caragols de terra fossilitzats. Si aquests animals surten amb pluja, vegetació i humitat, vol dir que el Sàhara en un passat no molt llunyà era una selva.

Als saharauis els agrada molt el futbol i són del Barça o del Madrid. El dia que va jugar el Barça i el Bayern, en tots els bars de Villa Cisneros oferien el partit i els carrers estaven gairebé buits.

Per fi ha arribat el dia, a primera hora del matí del 4 d'abril de 2009 surten de Barcelona, aeroport del Prat, amb destinació Madrid-Barajas i posteriorment Las Palmas els components de l'expedició: Ramiro, Esperanza, Ernest, Alicia, Andrés, Pere Espluga i Carles.

A les once del matí surt el segon grup de l'expedició amb vol directe de Barcelona a Las Palmas, format per: Pere Nolla, Josefina, Berto, Anna, Hilari i Rosa Maria.

El segon grup és el primer a arribar a Las Palmas i al cap d'una hora, sobre les 14 hores de Canàries, ens reunim els dos grups. A l'aeroport ha vingut a rebre'ns i saludar-nos el nòmada Moreno Zalve que és de Tenerife i que va coincidir fent la mili a Aargub amb Ramiro i Carles.

Posteriorment al voltant de les 17 hores es reuniran amb nosaltres José i Paca que són de Madrid i fa uns dies que estan fent turisme per Gran Canària.

Per a completar el grup de 16 expedicionaris manca Roger, que es reunirà amb nosaltres a la nit a l'hotel, Roger és el fill de Pere Espluga i està estudiant a Tenerife.

A la tarda el grup ho passa passejant per la platja de les Canteras i fent un menjar de picoteix en un restaurant de la zona. La tarda és de conya continuada gràcies al saler i simpatia desbordant de Moreno Zalve. És aquí que ens fem la primera foto del grup gairebé al complet, solament ens falta en Roger .

El nòmada Moreno Zalve és el del centre amb gorra CASH

Els nòmades Moreno Zalve i Ramiro Vazquez, al costat del "emisoro" Carles Porta els tres companys d'Aargub

El 5 disposem de gairebé tot el dia ja que l'avió que ens durà a l'Aaiun no surt fins a les 9 de la nit i amb gran encert decidim llogar un petit autocar amb chofer per a fer una ruta turística per la illa de Gran Canària.

El primer que fem és la foto del grup expedicionario al complet

S'inicia la ruta turística i en primer lloc visitem el complex militar, que en el seu dia era una caserna de transeunts anomenat Lomas Coloradas, on Ernest Viches va dur el pres de la seva història “L'ultim pres de Cabrerizas”

Carles entrevistant a Ernest, que explica la seva història del pres de Cabrerizas

Continuem la ruta visitant els voltants de Las Palmas i la zona central i nord de Gran Canària. Per cert molt recomanable ja que els paisatges són realment bonics. A continuació adjuntem algunes de les fotos que es van fer.

Ha arribat el moment esperat, ja estem en l'avió bimotor que ens durà al Aaiun. El vol és puntual i els pensaments fluïxen, acumulant-se multitud d'anècdotes viscudes i escoltades mil vegades, però d'entre totes surt guanyant el record d'aquell primer vol que ens va dur a la mili, recordeu les anècdotes explicades a la trobada de l'estació de França o en el relat d'Hilari, "un viatge surrealista"?, llàstima que és de nit i no podrem contemplar el paisatge que ens va sorprendre aquella primera vegada, però que tindrem l'oportunitat de veure en el vol de retorn.

El trajecte és molt placenter i en 45 minuts ja estem en terres africanes, els tràmits duaners són més simples de l'esperat i sense adonar-nos estem asseguts en els tot terreny que ens duen a Vila Sahara on passarem la primera nit.

A Vila Sahara ens trobem amb el saharaui que ens guiarà en les aventures dels pròxims dies. Aprofitem per a comentar amb el guia, el circuit que podem realitzar i arribat l'acord ens acomiadem fins a l'endemà a primera hora.

Resultarà ser un guia molt professional, capaç de solucionar tots els problemes i que es mostrarà integrat en el grup, gairebé més un component del grup i amic que una persona que treballa per a nosaltres. Aconsellant al cent per cent la seva contractació per a futures expedicions saharianes.